EDITORIAL

La doble cara

Ya se nos ha passat casi casi l’estiu; el periodo central de les vacacions per a moltissima gent ha finalisat i l’orage nos ha dut mes de lo mateix: calor i calor, lo propi de l’estacio, sense a penes precipitacions, i ya fa mes de dos anys que el cel nos te abandonats en este sentit. Fa falta que ploga, que ho faça en moderacio i que s’ompliguen les preses; almenys eixes que encara no estan senyalades per a la demolicio pels qui, amparant-se en l’ecologisme, no son mes que servidors de poders factics que desigen desaparega l’agricultura en Europa.

Molt s’ha escrit i debatut sobre la llengua dels moriscs valencians. A vegades ixen curiositats com la que conte. En un articul sobre l’allioli, l’investigador Adrià Hernández (Levante-EMV 3-9-2024: 17) comentava el malnom d’un sarraï alaquaser: Ali Porrota, alies Allioli. Una familia –Porrota– documentada des del sigle XIV.

A banda de datar el terme i condiment, allioli, en un text de 1413, comenta algunes de les conclusions derivades: “sorprén que a un mudèjar li posaren d’àlies un producte de cuina alié a la seua; i això ens permet aventurar que era d’ús majoritari entre els sarraïns” (sino majoritari si comu). I ara ve la carcassa de veres: “Nogensmenys, allioli és una paraula netament valenciana, la qual cosa ens porta a deduir que a Alaquàs els sarraïns parlaven valencià a més d’algaravia”.

La histórica Corona de Aragón ha sido una configuración monárquica constituida por diversas entidades políticas de distinto rango nobiliario con peculiares jurídicas propias que tenían en común la persona del Soberano de Aragón. Era una monarquía hereditaria que funcionaba como un estado no centralizado. Cada uno de los territorios que la formaban tenía sus propios parlamentos y su legislación foral singular. El rey tenía que acatar los privilegios otorgados y recogidos en sus respectivos fueros.

Hem vist que l’any 1264, Jaume I, dictà una disposicio, recordant que el Justicia i els juges havien d’escriure o fer escriure les querelles i les declaracions dels processos judicials en pla o romanç, lliteralment, segons eren dites “Set iusticie et iudici scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis verbotenus et in plano”. En este articul nos concentrarém en l’aspecte de que les declaracions de les parts havien de reproduir-se lliteralment, la qual es troba continguda en el llati “verbotenus”, que es molt important per a que sapiam, que les declaracions dels musulmans valencians que el Justicia escrivia o fea escriure en el Llibre de la Cort, eren exactes i responien lliteralment a tot lo que expressaven en la seua llengua romanç o algemia valenciana. Com mes d’un “sabut” pot pensar que hi havia traductors, vorem com no.

Per a continuar, es necessari repasar les dispocicions historiques que establiren que en els procediments judicials que es celebraren en el regne de Valencia, havia de parlar-se, i escriure en romanç. Intentarém entendre les raons que motivaren que estes disposicions es dictaren unicament i exclusivament per al regne de Valencia. 

El vocablo ‘suripanta‘ tiene su nacimiento en el 1866, cuando el aragonés Eusebio Blasco publicó ‘El joven Telémaco‘ en Madrid. Los protagonistas fueron el propio Telémaco, la diosa Venus, Calipso, Ulises, Mentor, las ninfas Eucaris, Amarilis, Cinaris, etc. Hacia mitad de la obra, el coro de ninfas entonaba una canción en lengua inventada, con ensalada de palabras que se suponían cómicas: suripen, suripanta, suripanten, maca, trunqui, somatén, fáribum, fáribem, trúpitem, sangasinén, eri, sunqui, melitónimen, son, pen... Inútil es buscar coherencia significativa en la composición, por mucho que nos suene ‘maca’ o ‘somatén’… Las ninfas cantaban en ‘gringo’ o griego figurado, macarrónico, en eufonía paródica del hablado en tiempos homéricos. La obra tuvo réplica paródica en ‘Telémaco en la Albufera’ (a. 1868), de Rafael Mª Liern, dramaturgo que publicaba obras en castellano y valenciano; p. ej.:

Lea en artículo completo en formato PDF

L’importancia de les actuacions dels musulmans davant dels Justicies cristians, de cara a constatar que els musulmans valencians del s.XIII, s’expressaven en algemia valenciana o romanç valencià, ha segut el motiu pel qual en l’articul anterior hem intentat coneixer un poc els sistemes judicials cristians i musulmans, parlant de les seues interrelacions historiques. Per a entendre els moments i els motius pels quals un musulmà compareixia davant del Justicia, donant-nos l’oportunitat de comprovar que parlava en valencià, considere necessari tindre unes nocions del procediment judicial, que concretarém posant eixemples d’actuacions de musulmans.

En esta serie d’articuls hem vist que en l’epoca de la reconquista cristiana del territori valencià, hi havia un poble valencià que es subdividia en grups que professaven distintes religions, fonamentalment cristians i musumans. Hem vist que la permeabilitat entre grups favoria la conversio a la religio del nou poder, el cristianisme, que havia segut la religio de molts musulmans valencians o dels antepassats descendents d’iberorromans valencians. Hem constatat que les fluides relacions que mantingueren cristians, conversos, i musulmans, exigien una perfecta comunicacio entre ells. Vorem que la comunicacio entre els valencians que professaven distintes religions es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

En l’articul anterior hem vist que els musulmans i cristians es transmetien propietats entre ells, s’associaven per a distintes activitats, inclus per a sublevar-se (1275), aixina com que participaven conjuntament en almonedes publiques. En el present articul, comprovarém que es prestaven i s’empraven diners entre ells, que subscrivien contractes de treball, que anaven junts al bany, que compartien burdell i taverna, que jugaven junts, que en llocs de poblament mixt es reunien en consell general, que compartiren inclus activitats administratives, i que alguns musulmans s’integraren en el sistema d’obtencio de tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio.

El estudio de la Biblioteca Real del Magnánimo ha sido abordado entre otros por Mazzatinti (1897), González Hunterbise (1907), Ramon d’Alos (1924) entre otros. Más recientemente a este objetivo se dedicaron los trabajos de José Alcina Franch Historia de la Biblioteca de Alfonso V en Nápoles. Estudio de los fondos conservadosen la Biblioteca Universitaria de Valencia (1948) y la obra de Tammara de Marinis La biblioteca napoletana del rei d’Aragona (1952). Aparte de numerosos artículos que tratan cuestiones específicas sobre temas referentes a la historia y contenidos de dicha biblioteca1.

El tema ha concitado la preocupación de estudiosos que han dedicado a su análisis su esfuerzo personal y que han demostrado el desvelo del Rey por el libro y la cultura, hasta convertir esta inquietud en uno de los ejes esenciales de su política desde que se instaló en la corte de Nápoles.