En l’articul anterior hem vist que els musulmans i cristians es transmetien propietats entre ells, s’associaven per a distintes activitats, inclus per a sublevar-se (1275), aixina com que participaven conjuntament en almonedes publiques. En el present articul, comprovarém que es prestaven i s’empraven diners entre ells, que subscrivien contractes de treball, que anaven junts al bany, que compartien burdell i taverna, que jugaven junts, que en llocs de poblament mixt es reunien en consell general, que compartiren inclus activitats administratives, i que alguns musulmans s’integraren en el sistema d’obtencio de tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio.

El estudio de la Biblioteca Real del Magnánimo ha sido abordado entre otros por Mazzatinti (1897), González Hunterbise (1907), Ramon d’Alos (1924) entre otros. Más recientemente a este objetivo se dedicaron los trabajos de José Alcina Franch Historia de la Biblioteca de Alfonso V en Nápoles. Estudio de los fondos conservadosen la Biblioteca Universitaria de Valencia (1948) y la obra de Tammara de Marinis La biblioteca napoletana del rei d’Aragona (1952). Aparte de numerosos artículos que tratan cuestiones específicas sobre temas referentes a la historia y contenidos de dicha biblioteca1.

El tema ha concitado la preocupación de estudiosos que han dedicado a su análisis su esfuerzo personal y que han demostrado el desvelo del Rey por el libro y la cultura, hasta convertir esta inquietud en uno de los ejes esenciales de su política desde que se instaló en la corte de Nápoles. 

Lea este artículo en formato PDF

El DOGV de 2-05-2024 publica els «Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat» que deurien valencianisar els de «l’equip del Botànic» (23-11-2016). Des d’eixe punt de vista, l’inicitativa ha de ser benvinguda. Pero, ¿qué hi ha més allà del titular?

D’entrada, és una anomalia que els governs s’ocupen de l’aplicació pràctica de les llengües. Tal fenomen no se dona en el castellà, el francés, l’anglés, l’italià, l’alemà, ni en els territoris que conten en llengües distintes de la nacional dels països respectius. Significativament, la Generalitat no propon cap de criteri per al castellà. ¿Per qué sí una reglamentació elefantiàsica del valencià? No hi ha, evidentment, baix de tot açò, més que una intromissió del poder en la llibertat llingüística del ciutadà. Estos «criteris», patològicament intervencionistes com els de 2016, no han baixat dels núvols perque l’Administració i els usuaris els necessitem, sino perque algú ha decidit inocular-nos, en el vist i plau del Govern, un clònic del català en tots els àmbits de la vida. Pero anem al gra.

Si Calderón, Cervantes o Tirso de Molina asistieran a una sesión del Congresos de Diputados en este 2024 les sorprendería el pandemónium de lenguas allí habladas, aunque más les desconcertaría la ausencia de una que conocían y admiraban, la lengua o idioma valenciano. 

En els dos articuls anteriors hem estudiat les disposicions dictades per les autoritats musulmanes i cristianes per a evitar que els membres d’un mateix poble que practicava dos religions, cohabitaren i feren celebracions conjuntes, comprovant que no ho conseguiren. En est articul anem a vore les restriccions a les relacions laborals, en les que la part predominant professava la religio contraria a la del poder, per lo que es pensava que la part dominant podia induir a l’apostasia a la part subordinada. Tambe comprovarem l’histrionica prohibicio cristiana de que els cristians es comunicaren en els musulmans, lo qual es senyal evident de que ho feen. 

Aunque detenta el poder el nazionalcatalanismo, la Batalla de Valencia no la han ganado todavía al quedar tenaces focos de Resistencia, algo incomprensible y exasperante para los colaboracionistas de À Punt, AVL, Enseñanza, diario Levante, Las Provincias del cat. ‘esmorzaret’, etc. No obstante, el ser humano es vulnerable y la demoledora presión que ejerce el idioma invasivo afecta a los pocos que se enfrentan al invasor. Los de la Resistencia son ciudadanos que, con mucho esfuerzo y escaso dinero, mantienen actividades reivindicativas. Por citar un ejemplo, hace días recibí ‘Valencia pionera‘, primer volumen de los cuatro que proyecta Paqui Llosá, donde trata desde los plomos ibéricos a los singulares chopos de agua dulce y salada de Elche. Si estuviera escrito en catalán, además de subvención, saldría la favorable crítica en la prensa; no el silencio de los perrunos medios.

EDITORIAL

Noves lleis, el valencià i el valencianisme

Al tornar de les proximes vacacions nos trobarém davant l’inici del primer curs escolar en el que s’ha d’implantar la recent aprovada Llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, per la qual es regula la llibertat educativa, del nou equip de govern (PP+VOX). La mencio a la llibertat sona sempre positiva de primeres, pero en este cas no sabem si la llibertat es nomes per ad alguns i no per a tots.

Continuant en les disposicions que les autoritats musulmanes i cristianes intentaren dictar per a separar a dos parts d’un mateix poble pel fet de practicar distintes religions, fracasant en l’intent, hui anem a estudiar les prohibicions de celebrar festes conjuntes. La seua reiteracio es la mostra palpable de que no ho conseguiren.