El diari Levante-EMV, des de mitant de setembre, nos està oferint als llectors un curset concentrat de llengua, de la ‘bona’: Gramàtica zero, dels filolecs Josepa Melià i Francesc Esteve i en l’aval del Servei de Política Lingüística - Universitat de València.

En l’unitat 4 (p. 25), sense gramatica, pero en molta ‘norma’, trobem la primera ¿barbaritat?, ¿manipulacio?, ¿mentira?. Es tracta del canvi de preposicions davant d’un infinitiu i prescriu que

verp + en / amb + infinitiu →    verp + a + infinitiu

Va tardar molt en netejar la casa →     Va tardar molt a netejar la casa

Es conforma amb gestionar la botiga →     Es conforma a gestionar la botiga

Nos expliquen que “En els complements exigits per un verb que comencen per una preposició (dubtar de..., tardar en..., conformar-se amb...), anomenats complements de règim verbal (→ p. 174), aquestes preposicions, d’acord amb la normativa, es redueixen a dues davant un infinitiu: a i de.”.

“Això vol dir, en la pràctica, que davant infinitiu, les preposicions en i amb esdevenen normativament a.”.

Mamprenim la disseccio. Les tres preposicions eixemplificades (‘de’, ‘en’, ‘amb’ –‘en’ des del sigle XIII–...), si atenem al segon paragraf, queden reduides a dos: ‘a’ i ‘amb’ (‘en’ des del sigle XIII). No crec, de totes totes, que ‘ells dubtaven de fer lo que els havien propost’, ‘ella dubtava de pintar el dormitori o tota la casa’, siguen incorrectes o s’hagen de reescriure com ‘ells dubtaven a fer el que els havien proposat’, ‘ella dubtava a pintar el dormitori o tota la casa’... anomales en l’us dels valencianoparlants (ignore si passa igual en els catalanoparlants, pero si es ‘la mateixa llengua’, tambe son anomales).

I seguim. Si be al principi es deixa oberta la regla a qualsevol complement de regim verbal (es dir, aquells que ‘requerixen’ una-es preposicio-ns concretes), la restriccio del segon paragraf ho reduix a ‘a’ i ‘amb’ (‘en’ des del sigle XIII).

La prescripcio d’usar la preposicio ‘a’ davant d’infinitiu ya la trobem en la gramatica de Carles Salvador (1951, p. 172), pero no diu res de ‘en’ (p. 173), ni tracta ‘amb’ (‘en’ des del sigle XIII; un oblit).

Similar condena (no ‘en’, sino ‘a’) figura en la gramatica de Manuel Sanchis (1950, pp. 271, 272-273), pero no menciona res en la descripcio de ‘amb’ (‘en’ des del sigle XIII) i ‘de’ (pp. 274-275).

¿I qué recomana el ‘delfos’ de la llengua –la AVLl– en la seua gramatica (2006)?. Puix una de calç i una d’arena. Al gra: “Com a norma, les preposicions seleccionades per un verb o predicat es mantenen tant davant d’un sintagma nominal com davant d’una oració d’infinitiu” (p. 206). Correcte i habitual.

I ara ve el galimaties: “No obstant això, hi ha una sèrie de verbs que tendixen a adoptar la preposició a o de seguits d’infinitiu però en o amb amb sintagma nominal” (p. 206). Una serie indeterminada (¿?) que realisa els canvis segons el complement: “tardar / Sempre tarda molt en la presa de decisions / Tarden molt a acabar la faena” (p. 207). Esta suposta variabilitat d’us afecta a ‘en’ i ‘amb’ (‘en’ des del...).

 Pero no sempre: “En altres casos, les preposicions en i amb solen mantindre’s tant amb sintagma nominal com amb infinitiu, encara que, d’acord amb la tendència esmentada, en els registres formals el canvi és la solució més general” (p. 207), i ho eixemplifica:

Es conforma     amb la solució que proposes     a/ amb solucionar el conflicte

¿Queda aixina la cosa?. No. I producte de la llingüistica ideologica que practiquen, ho mostren sense vergonya epistemica (esperaria que ho hagueren ocultat...): “OBSERVACIÓ: En la llengua clàssica era habitual el manteniment de les preposicions, com mostren els exemples següents” (p. 207). N’hi ha set antics (d’Isabel de Villena i de Joanot Martorell) a on estos autors repetien les preposicions seleccionades pel verp, portara darrere un substantiu o un infinitiu (que es un substantiu): “«pensava en l’estrema amor que ella li portava»” (Martorell), “«car sols havia pensat en fugir»” (Villena).

¿Cóm quedem?, ¿hem de substituir per ‘a’ les preposicions ‘en’ i ‘amb’ (‘en’...) quan darrere vaja un infinitiu o no? La discrepancia es clara entre els autors que he comentat.

Abans de les comprovacions, havia escorcollat un poc en el CIVAL (de la propia AVLl) per a confirmar que els valencians parlem be. Son estos gramatics els que ho emboliquen, i diuen o obliguen a dir lo que no diém ni hem dit (un gracios joc de paraules). Al punt apareixen els casos i corroboren la ‘observacio’ de la AVLl: conformar-se en + infinitiu (totes les voltes que es vullga en el sigle XX), “he tardat en sentir”, “he tardat en respondre” (Ausias March), “tardar en veure” (Joanot Martorell), “tardarà en venir” (Joan Roiç de Corella), “pensar en trametre” (Joan de Borja, 1494), “pensar en fer” (Joan Roiç de Corella), “pensar en ausentar-se” (anonim, 1650), “no pensava en donarli marit” (Enyego d’Avalos, Curial e Güelfa, 1442), “volguessen en seguir” (anonim, 1287)...

En resum: si els valencianoparlants mantenim l’us regular dels nostres classics (com he mostrat)... està equivocada la norma, segur. Perque esgrimir eixa ‘tendencia a adoptar’ el canvi preposicional, inespecifica i sens agent (com es habitual en el catalanisme), eixe ‘registre formal’ o eixa ‘solucio mes general’, no es atre que la norma catalana que ya aplicaven els predecessors mencionats (Salvador i Sanchis).

Segons la AVLl i segons els autors de Gramatica zero, ¿cometien faltes sintactiques Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella...?, la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià ¿suspendria als nostres escritors aureus? (als examinants segur que si). ¿Ho hauran advertit els nostres genuïnistes de capçalera: Josep Lacreu i Leo Giménez?

I estos senyors hauran cobrat uns bons eurets per esta mamonada.

Imagens: Wikipedia (Dvdgmz), Amazon.

www.inev.or