Com tots els anys en acostar-se la festa de Sant Vicent, els chiquets components dels distints altars que en el seu honor s’alcen per la ciutat de Valéncia, s’afanyen ensajant els Milacres que en pròximes dates es representaran en els distints barris, i com ya és tradició, estos mateixos chiquets competiran en el Concurs que organisa Lo Rat Penat, baix el patrocini i colaboració de l’Excelentíssim Ajuntament de Valéncia i la Junta Central Vicentina.

És sabut que este certamen, té com a objectiu recordar la vida i obra del Patró del Regne de Valéncia, que tant influencià la vida política, social i religiosa dins i fòra de les fronteres del regne, durant el segle XIV i part del XV, i un paper importantíssim en l’actual celebració del mateix l’assumix un reduït grup de dramaturcs valencians, que basant-se en l’estudi de la vida de Sant Vicent, donen forma escènica als seus milacres proporcionant als distints grups de chiquets les obres a representar.

Aquell retor jove, podia dir lo que vullguera pero ad ell no l’anava a convéncer. No era que ell, ara a la vellea vullguera pontificar ni fer qüestió pròpia de si Concili sí, o si Concili no. Tenia molt clar que l’obediència era primordial en el quefer diari d’un sacerdot, no obstant, ningú li podia negar que havia segut encertadíssima la seua iniciativa, d’utilisar el disc de cant gregorià en aquella missa de Quart Dumenge d’Advent.

El dia i l’ocasió se ho mereixien, i per atra part, fea tants anys que aquella volguda volta no tornava fins a l’altar cap d’eco de pregàries en llatí…

Un èxit, sí, ¡tot un èxit! I si no ¿a qué es podria deure que l’iglésia estiguera hui casi plena? Era clar que la gent que passava pel carrer, es devia de sentir atreta per les maravelloses antífones de l’Intròit i els cants melismàtics del Gradual i l’Aleluya. ¡Aquell cant inefable i celestial que commovia a qualsevol que ho poguera oir!

¡Vaja, home! No sé per qué, em dona l’impressió de que este se’n va sense mi… ¿Que no? Ya voran com sí… En acabar-se el café en llet que demanà i pagar-li al del bar, s’ha baixat de la banqueta, s’ha abotonat la gavardina i ha mirat de reüll a la mulata eixa que està assentada junt a la porta…

¿No et dia yo? ¡Al carrer sens recordar-se de que entrà al bar en mi! ¡Au, fill, que Santa Bàrbera et guarde!

Bo. Em van a permetre que els explique per qué estava tan segur de que açò anava a ocórrer.

No és que yo haguera advertit en el meu “ex acompanyant” tendència alguna a deixar-me o cosa pareguda, és més, quan este matí abans d’eixir de casa es percatà en mirar per la finestra de que plovia, em desenfundà en acabar de traure’m de l’armari en un gest no exent d’afecte. Al menys aixina me ho paregué. Allisà els meus plecs en varies passades de mà entre rudes i amables a un temps, i em dedicà una mirada no sé si escrutadora o admirativa… M’agradaria més inclinar-me per açò últim.

¡Quina força té esta chica!…

Pareix mentira que sent tan poqueta cosa puga chiular d’eixa entusiasta manera… Perque la veritat és que l’aspecte no diu molt al seu favor…

Ya veus, quan es parla d’una dòna, dient; “és guàrdia”, es podria pensar que té una talla elevada i que “lo demés” és proporcional a l’altària. Puix no, en este cas no és aixina.

L’altària de, ¿cóm es diu? ¿Pili? ¡Vaja un nom per a un guàrdia!… Dia que la talla de Pili deu d’estar en el llímit del mínim senyalat en la convocatòria, i la resta del cos també l’acompanya. Bo, l’acompanya pero en part. M’explicaré.

La part de més amunt, la que soporta eixa gorra tan desficaciada que li han colocat, no resulta mal del tot, per més que el color de la pell siga un tant pàlit i les ulleres redones no li favorixquen massa, ara be, a cada cosa lo que siga, el cabell pentinat cap arrere i nugat a nivell del bascoll imitant una coeta, li dona certa gràcia.

¡Vaja, també era mala sort! L’havien tornat a emparellar en aquell negre traïdor que des de fea algun temps era son pijor enemic. Li agradaria saber a qui corresponia decidir l’orde de colocació dels corredors.

El cas era, que quan el llarguerut empleat de cabell roig li sivellà el dorsal, alguna cosa li dia en l’interior que aquella vesprada la carrera no resultaria gens fàcil.

En tant els colocaven els boços mirà furtivament al seu rival. Este pareixia indiferent a quant succeïa al voltant, pero ell sabia que no era cert. Una mirada dirigida a ses cuixes i coa fon prou per averiguar que l’atre estava en completa tensió. ¡Mal es presentava hui la carrera!

Ara arribava el veterinari que els examinaria com sempre u a u. ¡Per cert que l’examen no podia ser ni més rutinari ni més inútil! Un manosseig pel pit i les cuixes i un poc d’atenció a la revisió entre els dits. Per a tal examen, encara que es quedara en sa casa no anava a passar res…