Quart Dumenge d’Advent
Aquell retor jove, podia dir lo que vullguera pero ad ell no l’anava a convéncer. No era que ell, ara a la vellea vullguera pontificar ni fer qüestió pròpia de si Concili sí, o si Concili no. Tenia molt clar que l’obediència era primordial en el quefer diari d’un sacerdot, no obstant, ningú li podia negar que havia segut encertadíssima la seua iniciativa, d’utilisar el disc de cant gregorià en aquella missa de Quart Dumenge d’Advent.
El dia i l’ocasió se ho mereixien, i per atra part, fea tants anys que aquella volguda volta no tornava fins a l’altar cap d’eco de pregàries en llatí…
Un èxit, sí, ¡tot un èxit! I si no ¿a qué es podria deure que l’iglésia estiguera hui casi plena? Era clar que la gent que passava pel carrer, es devia de sentir atreta per les maravelloses antífones de l’Intròit i els cants melismàtics del Gradual i l’Aleluya. ¡Aquell cant inefable i celestial que commovia a qualsevol que ho poguera oir!