La llectura del llibre de Leopoldo Peñarroja:Mozárabe y lenguas de España. Los romances de la península Ibérica en época de orígenes (siglos VIl-XIII) (2022) m’ha portat al cap un assunt que tenía oblidat: els antroponims araps valencians primitius i migevals.

En l’obra, Peñarroja explica que s’ha de separar l’aspecte extern del nom i llinages de la parla utilisada que nos sugerixen a primera vista, perque pot ser equivoca la relacio antroponim arap = llengua arap (els problemes els tracta en pp. 935, 946, 947...).

Aporta molts eixemples d’esta dissociacio formal (significant) / idiomatica (significat): “Una parte significativa de la población mozárabe y seguramente muladí alternaba dos nombres; árabe y romance” (p. 946); aixina, podem trobar un: “«Ego Dominqiz, qui ita vocor in latinitate es in arabia Aulfaçan Auencelema», 1115 Toledo” (p. 947; en llati-romanç li dien Dominqiz i en arap Aulfaçan Auencelema), o “El documento Gpal 1.012/1125, muy cercano a la conquista [de Toledo], es un testamento del presbítero Māyir ᶜAbd Allāh b. Šuhayl (Petrus en 966-1121)” (p. 947) (els anys son: 1115, 1121, 1125). Per aço, la seua conclusio es que “hay que guardarse de extrapolar esta onomástica girada a lo árabe de algunos representantes cristianos, que no aparece en otros contextos menos comprometidos” (p. 918). No passava res que no passe hui en dia en: Pau, Violant, Lluïsa, Andreu, Romà, o Julia, Sandra, Pedro, Mario (del nom no es deriva univocament la llengua d’us personal).

Com a anecdota, perque yo no tenía idea de l’extensio d’este fenomen, de la duplicitat antroponimica, fa molts anys me cridà l’atencio la llectura d’un atre llibre de Ramón Menéndez: El idioma español en sus primeros tiempos (1973 [1942]). Alli trobi que la traduccio a l’arap dels canons eclesiastics, en 1049, estava dedicada a un bisbe de nom “Abdelmélic” (p. 35), molt propi d’un jerarca cristia. No es cas unic. En octubre del 971 un grup d’embaixadors de la cort d’Elvira, regent del rei lleones Ramir II, visità al califa Al-Hakam II, en Cordova, i els traductors foren: “el cadí de los cristianos de Córdoba, su obispo Iça ben Mansur, su conde Moawia ben Lupo i el metropolitano de Sevilla, Obaidállah ben Cásim” (p. 36). Com es veu, tambe adequats a la condicio clarament cristiana (religio) i llatinada (llengua).

Si es dificil saber qué s’amagava darrere de: Mahomat Aben Arap / Mahomat Abenarap / Mahomat Abenharap (I, 1136; I, 1238; I, 1445; I, 1526), Mahomat Aben Rault (I, 464), Mahomat Abenadalil (I, 69), Mahomat Abenadir (I, 547), Mahomat Abenagip (I, 1138); Mahomat Abenhaly, alfaqui (I, 1010)... mes dificil es averiguar lo que representen (per l’element romanic o semirromanic del llinage): Mahomat Abenfortuni (I, 1452), Mahomat Abentauro (I, 857), Mahomat Abenvivent (I, 694), Mahomat Abenxalbo de Luvana (I, 1077), Mahomat Abinambroz (I, 368), Mahomat Abinfornayr (I, 1669), Mahomat Abinfornar (I, 1786), Mahomat Alçaragoçi (I, 1317), Mahomat Alcarpesi / Mahomat Alcarpesy (I, 306; I, 391), Mahomat Alfoner Ybitalla (I, 1559)... (les referencies son al Llibre del repartiment del Regne de Valencia I, edicio de María Desamparados Cabanes i Ramón Ferrer, 1979). I els centenars que n’hi ha en els tres llibres del repartiment escorcollats, u per u, per Peñarroja.

Ya ho sabem, no nos hem de refiar de les formes-apariencies (no es mes valencianiste el que mes ‘senyeres’ porta o exhibix, sino el que defen la seua terra: identitat, economia, ambient, llengua...).

https://clubjaimeprimero.org/index.php/content/mozarabe-y-lenguas-de-espana