La festa dels porrats es una celebracio exclusiva del poble valencià, que el caracterisa i individualisa en relacio als atres pobles d’Espanya. Per raons no dificils de sospitar, es constatable que ha passat prou desapercebuda entre els estudiosos d’etnologia hispanica.

Descrivint lo que actualment son els porrats, podriem dir que es tracta de fires populars celebrades en dies senyalats, en les que es fa un chicotet mercat fonamentalment d’aliments, com dolços i fruts secs o torrats, que hui son considerats com a llepolies.

EDITORIAL

No tornar a errar mes

¿I ara qué? Esta sería la verdadera pregunta que nos deuriem fer els valencians davant els fets –manifest, presentacio publica, assistencia de politics– que han tengut lloc en la ciutat del Turia a rant del recent agravi del Senat, de l’alcanç dels quals no podem sino dubtar.

I no es que nosatres permaneixcam aferrats al passat i revisant-lo hajam vist estes coses ans, no. No ho diguem perque Lo Rat Penat haja estrenat el seu local tres vegades, dos de les quals per a servir de portada electoral al representant del PP de tanda, no. Ni ho fem perque esta entitat i algunes mes que es fan dir senyeres del valencianisme hagen estat sumides en un subet des de fa anys sense potenciar cap acte valencianiste, o inclus obstaculisant-ne alguns; tampoc es el cas. Preferim seguir mirant al futur.

El cens de la vergonya

Escomençarém per vore la definicio de “balad” (plural bilad), que han donat alguns autors. Josef Antonio Conde, en la seua “Descripción de España de Xerif Aledris” (1799), traduia “balad”, (que translliterava “Veled”) com “tierra, pueblo”. L’any 1992, André Bazzana, en el “Maisons d'Al-Andalus” identifica “balad” en “pays, région”. L’any 1996, Matellanes Merchán trasmet que, segons el professor Bosch Vilà, per a Yaqut, “El balad representa un territorio o región propiamente llano, cultivado o no, y apurando más, habitado por una comunidad de gentes más o menos homogéneas, atendiendo a sus orígenes, procedencia o sistema de vida, predominantemente rural” (“La colonización santiaguista del Campo de Montiel”. p 393 de las “Actas del Congreso Internacional Conmemorativo del VIII Centenario de la Batalla de Alarcos” 1996).

María del Carmen Aura Busó y José Vicente Gómez Bayarri
Catedrática de I. B. de Literatura y Académico de la RACV

Este año 2021, después de la propuesta de la eurodiputada socialista maltesa Helena Dalli, Comisaria de Igualdad de la Unión Europea, que ha aconsejado felicitar “las fiestas” sin especificar la denominación de la Navidad para rememorar esta festividad, de gran significación cristiana y fuerte arraigo en la sociedad occidental, más que nunca debemos recordar que esta conmemoración ha sido y es una fuente de inspiración de la cultura en muchas áreas del conocimiento.

En l’articul anterior escomençàrem a posar de manifest les falses “evocacions” de Guichard en relacio al significat de “Balad Balansiya” o territori valencià, en les que s’implicava de forma negativa a la ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”. Varem estudiar lo que dien al-Ya’qubi i al-Istajri, que son els dos cronistes en que Guichard diu basar-se, comprovant que si el primer únicament es referix al territori valencià, el segon nomena significativament a la ciutat de Valencia.

Proseguirém estudiant referencies a la ciutat de Valencia de cronistes anteriors a al-Ya’qubi, constatant la mentira que escampen quan diuen que no figura en croniques primerenques i per tant la falsetat de lo que deduixen a partir d’aixo: que es trobava sense “urbanitzar” i que no era una capital digna d’eixe nom.

Alguns cronistes en arap, parlaren del territori valencià nomenant-lo en l’expressio “Balad Balansiya”. Si “Balad” vol dir terra, territori, regio o poble, com vorem en detall, “Balad Balansiya” es referix senzillament, al territori ocupat pel poble valencià. Pero l’enronia catalanera de desacreditar tot lo nostre, els ha dut a reblir de connotacions negatives la paraula “balad”, relacionant-la en una presunta absencia de referencies a ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”, pel fet d’estar destruida i despoblada.

El primer que escomençà en la manipulacio fon Guichard, un dels de la nomina dels alimentats per Eliseu Climent i companyia, i ho feu en “Le peuplement de la région de Valence deux premiers siècles de la domination musulmane”. (“Mélanges de la Casa de Velázquez”, 1969, nº 5. pp. 103-158). Anem a vore lo que diu.

1. INTRODUCCIO

La materia d’este treball es troba entre la Fonetica i la Morfologia, per lo que facilment pot passar per alt per una i atra. Per aixo li dediquem este articul.

1.1 Fonetica i Morfologia.

Les distintes parts de la Gramatica (Fonetica, Morfologia, Sintaxis), no constituixen compartiments tancats. Està clar que hi ha paraules, que evolucionen per raons purament fonologiques, i que son del domini exclusiu de la Fonetica, pero en general les paraules, s’ajunten unes en les atrres per a formar oracions, i aixo comporta en elles canvis deguts a les funcions que tenen que desenrollar. D’ahi que entren en accio la Morfologia i la Sintaxis, les quals se repartixen les formes i les funcions, formes que, al canviar d’estructura, impliquen tambe una considerable fonetica.

Les desinencies nominals i verbals (declinacio i conjugacio), per eixemple, no es podrien explicar unicament per raons fonetiques; pero la Morfologia ha d’explicar-les per la conjuncio de les lleis morfologiques i fonetiques.

Jaume Fàbrega en “Les postres i els pastissos de l’àvia” afirma que “Els valencians son els reis, a la península ibèrica, pel que fa a l’art de refrescos i gelats tradicionals, d’una varietat sorprenent”. El mateix autor, en “El gust d’un poble: els plats més famosos…” escriu que “És al País Valencià on han arribat fins avui el repertori més extens d’aquesta mena de refrescos: avenat, orxata d’ametlles tendres, orxata d’arròs i xufles, orxata de cànem, ordiat, aigua civà, orxata de tres fruits (xufles, ametlles, arròs, orxata de blat)”, citant tambe com a valenciana “la llet gelada” que diu que es llet “aromatitzada amb canyella i llimona”.

Els valencians venim assistint, des de fa molts anys, a un proces encaminat a l’eliminacio de les caracteristiques diferencials de la llengua valenciana. D’esta manera s’arribarà a la tan desijada “unitat de la llengua”.

Pero aquells que desigem que la veritat acabe surant no podem ser testimonis callats davant dels atacs continuats al valencià. Per este motiu hui tractare d’explicar per qué la preposicio ad, que la AVL no admet com a normativa i la rebaixa a la categoria de coloquial, es absolutament correcta. Si l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la donara com a bona, ad ells –als de l’AVLl– els hauria faltat el temps per a reconeixer-la, pero no ha segut aixina, perque en catala no te vigencia. Eix es el motiu pel qual intenten soterrar-la aci.