Cultura

Notes d'etnologia valenciana: EL TABALET i LA DOLÇAINA (II)

Per a demostrar els desficacis que diuen els acatalanats, quan parlen de la dolçaina, i que hem reproduit al final de l’articul anterior, donarém una serie de cites, que posen de manifest que la dolçaina ha segut popular des d’ans del s. XVIII, havent acompanyat des de sempre totes les manifestacions de festa i alegria del poble valencià. Vorem com dificilment els “romàntics de la ciutat de València del XIX” pogueren condicionar els fets dels sigles anteriors, fins al XIV.

2

PUIG RODA I. Introducción/De TÍRIG a VALENCIA

Difícil para mí es el poder dar un compendio de los valores pictóricos intrínsecos, moral y material, concernientes a la obra de este eximio artista hijo de Tírig, un tanto hoy olvidado; desconozco el grueso de obras de su plenitud productiva y tengo tan sólo un mero conocimiento de su última fase. Trazar la trayectoria de un artista sin conocer al menos su fase de madurez es ardua tarea que forzosamente ha de resultar un tanto menoscabada e incompleta. Sólo lo hallado en su taller, luego de su muerte, y que ya otros habían seleccionado con intenciones distintas, obras de su última época, cuando ya el artista había perdido todo estímulo, proporciona sólo datos parciales que dificultan nuestro empeño, reflejando sólo el aspecto –por cierto el del ocaso- que hacen incompleto el estudio del pintor (1)

Notes d'etnologia valenciana: EL TABALET i LA DOLÇAINA (I)

No crec que siga dificil afirmar que el tabalet i la dolçaina son els instruments mes representatius de l’etnologia valenciana musical. No es per casualitat, que en l’historia del periodisme en llengua valenciana, els valencians hajam tingut dos semanaris que portaven els seus noms. El nº 1 del semanari La Donsayna, es publicava l’u de decembre de 1844 i començava: “Bon dia y salut, caballers. Ya está templá La Donsayna, y vá á comensar la primera tocata…”. Desapareguda “La Donsayna”, naixque un nou semanari, en 1847, dit El Tabalet.

Del BUSNE D'ALFAFARA al RENOC D'AIXÁTIVA

Esop, el fabuliste (cat. ‘faulista’), conta en “Lupus et agnus” que un llop y un borreguet estaven beguent d’una sequiola y, buscant el carnívor motius pera menjárselo, li recriminá que embrutara l’aigua, contestant el “laniger” que: “No pot ser, el llíquit ve de tu a mi”. El llop, rebatut, tragué atre motiu: “Marmolares de mi fa sis mesos”. El borreguet, pensant que ha guanyat el pleit, li replica: “¡Si encá no havía naixcut!”. El llop, famolenc, asbrama: ”¡Chas, ton pare parlá mal de mi!”, y s’engaldix al cándit animalet. El fascisme catalaner fa lo mateix en mosatros; tot l’aprofita pera que Catalunya mos menge dasta el llogaret dels Desamparats en Oriola.

2

Notes d'etnologia valenciana: ELS BOUS I LA MAGIA (i III)

Per a escomençar a analisar per damunt el vocabulari dels bous, en primer lloc, parlarém de que un bou es una “res”. El DCVB nos posa en coneiximent de que “res” es paraula valenciana equivalent al “cap de bestiar” català. La trobem en el Libre dels establiments de la Cort del Justicia de la vila de Gandia” que en 1410 parla de “…degollar la res de les reses… e que se’n puxen portar aquells dita res, exceptat que la dita res no sia mardà o esquellat”. Tambe Jaume Roig en “Lo Spill” escriu “Carn de res grassa / llet e los ous” o “les grasses reses / qu’eren trameses / ells les menjaven”.

2

Notes d'etnologia valenciana: ELS BOUS I LA MAGIA (II)

En l’articul anterior, hem vist que durant l’epoca de dominacio musulmana, la costum de fer festa en els bous, era qüestio d’alguns pobles hispans, independentment de la religio dels seus mandataris. Entre eixos pobles es trobava el poble valencià. En el present articul vorem com eixa costum es anterior al començament de l’epoca de dominacio musulmana.

Notes d'etnologia valenciana: LA PILOTA VALENCIANA

Un dels elements que caracterisen al poble valencià en relacio a uns atres pobles veïns es el deport de la pilota, en la modalitat coneguda com a “Pilota Valenciana”, deport nacional valencià.

Correspon preguntar-nos si es tracta d’un element etnologic dut pels “conquistadors” de Jaume I, o si mes be, els dits “conquistadors” es trobaren en un poble valencià descendent dels iberorromans, que ya jugava a un joc particular de pilota.

Suscribirse a Cultura