En l’articul anterior hem vist als “ayam” del “amma” o poble pla valencià descendent dels iberorromans, que provablement coneixerien nomes unes quantes nocions basiques de l’arap, sent practicament unilingües. A partir d’ara, anem a parlar dels “ayam” muladis bilingües, als qui el coneiximent de l’arap com a llengua oficial els possibilitaria l’acces a treballs de mes responsabilitat en l’estat islamic, aixina com un ascens en l’escalafo social.

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret de la llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”, escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que apareix com a “Gandie” en “La chanson d'Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d'Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M.

Lea, o descargue, el artículo en su versión en PDF aquí.

En l’articul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlat del significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hem constatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicaven front als “sarraceni de natura”. En esta serie d’articuls vorem casos puntuals que demostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en el romanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.

Lea este artículo en versión PDF en este enlace.

Seguint l’argument de l’articul anterior, i com a oposicio a la majoria dels “ayam” o indigenes valencians que parlaven en romanç (que es fusionaren en la nova civilisacio cristiana producte de la reconquista), anem a intentar descriure al grup de musulmans que no volgue integrar-se, aquells que en el temps tendiren a l’aïllament com a defensa d’una cultura diferent, i que se n’anaren com a conseqüencia del bando d’expulsio del 22 de setembre de 1609. Son l’unic grup del que parlen els acatalanats intentant refregar-nos-el per la cara de forma vergonyosament pueril.

Una volta hem constatat que la major part de la poblacio que vivia en Valencia baix el domini musulmà, eren descendents dels iberorromans valencians o “ayam”, be cristians be convertits a l’islam (muladis), i que la poblacio d’orige estranger era una minoria, considere interessant poder fer-nos una idea dels percentages entre uns i atres en temps de Jaume I. Ho farem a partir de documentacio de la Corona d’Arago, en relacio al regne de Granada, generada als 32 anys d’haver mort Jaume I, i per tant d’epoca de Jaume II.

Seguint avant en el temps, anem a la Denia independent d’Ali Iqbal al-Dawla, fill de Muyahid, que governà des del 1045 al 1075. Per a situar-nos, Ali es aquell fill de mare cristiana, que havia vixcut 17 anys presoner en Italia. Es aquell que subscriu document en el que es parla de “...omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia...”, document en que segons Lafuente “Alí habla en todo él como un buen cristiano”, contestant-li Juan Francisco Mesa que “En el fondo quizá lo fuera algo”. Es aquell que escriu en llati i en lletra visigotica a la comtesa “Ermensende” de Barcelona, escritura “encore en usage au XI siècle chez les mozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas...”, segons nos diu Michel Zimmermann en la p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”.

Per als dominadors araps, els qui no eren de la seua raça, eren “estranys”, paraula derivada del llati “extraneos” -com “estranger”-, i els dien “ayam”, expressio que inicialment s’havia aplicat en arabic per a nomenar als perses i que aci es va gastar fonamentalment per a referir-se als indigenes, tant als cristians com ad aquells que s’havien convertit a l’islam, es dir als muladis, paraula que ve de “muwallad”, que vol dir “afillat” o “adoptiu”. Ho confirma Eva Lapiedra, en “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” quan diu que “De las dieciséis ocasiones en las que se encuentra a muladíes y cristianos unidos frente a los árabes, once son denominados ayam”. Es tracta d’un terme important perque de la paraula “ayam” deriva “al-ayamiya” o aljamia, que en el context peninsular no es referix a una atra cosa sino al romanç.

Con la finalidad de albergar a algunos estudiantes, de vocación religiosa, que deseaban cursar estudios en la Universidad de Valencia se instituyeron en el siglo XVI colegios universitarios.

La creación de los Colegios de Estudios de la ciudad de Valencia era para dar cumplimiento a lo dictaminado en el Concilio de Trento (1545-1563)-sesión 23, capítulo 18- que abogó por la erección de centros para promover las buenas costumbres de los jóvenes y la formación y firmeza de sabiduría de los alumnos universitarios (1).