Com l’etimologia pot donar-nos pistes sobre l’orige i antiguitat de la paraula “chufa” entre els valencians, raonarém sobre el tema.

L’etimolec català Corominas, dona preferencia a la “xufla” catalana, dient que ve de les variants “sifilare” i “sufilare” del llati “sibilare” o chiular, mantenint a continuación que “chufa” es una “variant” que “es deu a infuència del sinonim trufar”. I es queda mes ample que un palloc. Molt al contrari, el Diccionari de la Real Academia de la llengua Espanyola, afirma que la paraula “chufa” prové “Del lat. cyphi, perfume de juncia”. Comprovem que catalans i castellans tiren cadascu cap a sa casa, i res diuen de que historicament la paraula “chufa” ha segut considerada d’orige valencià.

I. INTRODUCCIO

He de començar donant gracies a tots els qui se ho mereixen: al senyor presentador, per les paraules elogioses que m’ha dirigit i que reconec no mereixer-les; als senyors organisadors d’est acte, per l’honor que em conferixen de pendre part en este cicle de conferencies, ocupant esta docta catedra de cultura i llengua valencianes de Lo Rat Penat, i finalment a tots els qui m’honren en la seua presencia, fiats en l’esperança d’oir alguna novetat o cosa interessant.

En el present articul vorem les raons que justifiquen l’introduccio del cultiu de la chufa, definirém cientificament la chufera, i comprovarém que la paraula “chufa” es un valencianisme en el castellà.

Nuestra historia hay que situarla en el inhóspito triángulo definido por Chihuahua, el río Colorado y las llanuras de Sonora; con un protagonista que recuerda a los personajes secundarios de los westerns de Ford o Mann, lastrados por debilidades humanas y ennoblecidos con valor temerario. Así era Joseph Marqués, franciscano de Alcudia de Carlet que recorrió el territorio apache de California hablando su idioma valenciano. Parte de su vida la conocemos por el manuscrito mexicano de Garrigós (Bib. Nac. Ms. 5695, Xalisco, año 1782). En él leemos anécdotas como la del soldado valenciano Cavanilles, deseoso de enfrentarse a los indios  pese a que el de Alcudia de Carlet le recomendara prudencia. Fue inútil: «pues entrando a batallar con los apaches, salió con una pierna quebrada de un balazo, y hoy día anda con una pata de palo» (f.132).

El cultiu de la chufa, tant per a menjar-se-la com per a preparar orchata, es i ha segut una caracteristica propia de valencians, que ha contribuit a la nostra identificacio com a poble. Per aixo, ni les chufes ni l’orchata de chufes, podien quedar al marge de la voracitat manipuladora i destructora d’alguns catalans i acatalanats.

Els destrellats que pensen i escriuen alguns en relacio al tema que nos ocupa, poden vore’s junts en els escrits del català Pere Balañà. Es conegut el seu treball titulat “Sobre la xufla, un conreu actualment típic del Llevant (antic Sharq Al-Andalus)” (BSCC Tom. LXIV 1988), del qual nomes el titul, es antologic per l’acumulacio de falsetats a les que induix, rebolicant-se en ell distintes consignes catalaneres. La primera es que a Valencia ni nomenar-la, perque el cultiu de la chufa es “tipic del Llevant”. En segon lloc, s’identifica “Llevant” en “Sharq Al-Andalus” i com en una nota del text, nos diu que el “àmbit geogràfic ‘tipic’, almenys actualment” del cultiu de la chufa es el dels ensomiats i inexistents “Països Catalans”, es deduiria una nova definicio de “Sharq Al-Andalus”, que es correspondria en “Països Catalans”, ambit que seria distint del “oficial” pero igual de fals (vore “Valencia i el fals concepte de sarq al-Andalus”). Per a acabar, es vol fer creure que els valencians no cultivavem chufes temps arrere, per ser un cultiu “típic”, pero a soles “actualment”. La conclusio es, que es vol transmetre l’idea, de que els valencians ni existiem ni existim, i ni teniem ni tenim tradicions.

Un atre camp per a comprovar la continuïtat entre tots els aspectes relacionats en la ceramica, es precissament la llengua propia de la ceramica. En primer lloc parlarém del nom de l’activitat. Les “cultissimes” paraules catalanes “terrisseria” i “terrisser”, equivalents a les castellanes “alfareria” i “alfarero”, son invents indocumentats fins a 1839. Hem vist document de Cocentaina de 1276 en que es parla del “canterer d’esta vila”. De 1329 es document en que es parla de “cantererius seu magister operis terre albe”, es dir “canterer o mestre d’obra de terra blanca”. Comprovem com “Cantereria” i “canterer” son els noms generics correctes en llengua valenciana, no fent-nos falta invents del XIX. Els catalans tenen el problema de que no diuen “canter” sino “càntir”, sent el “càntir” o “selló” català lo que en valencià es una “botija” o “botijó”, paraula present en un text en arap de 1595 (boticha).

En el llibre “Cerámica y cambio cultural…”, llegim que “La técnica de fabricación de la cerámica islámica era mucho más compleja que la desarrollada en la misma época por los pueblos cristianos”. Si entenem per “cerámica islámica”, la feta per un poble en mandataris musulmans, -ya que la ceramica no te religio-, deduiriem que la tecnica que caracterisava la ceramica que fea el poble valencià, quan tenia mandataris musulmans, era imposible que tinguera el seu orige en territoris governats per cristians.

Lea este artículo en su versión en PDF haciendo clic en este enlace.

L’importancia historica de la ceramica valenciana, element etnocultural que ha individualisat i caracterisat al Poble Valencià, no podia quedar al marge de la voracitat catalanista. Una mostra: la ceramica de Paterna, Manises o Alcora es compren en el llibre “Cerámica catalana”, (Barcelona: Destino, 1977). Pero independentment de destrellatats i ridiculs intents d’imperialisme, que nomes denoten la pobrea d’una cultura que els obliga a intentar apropiar-se de la dels demes, correspon preguntar-nos si parlem d’un element representatiu de la continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina, o si es tracta d’una activitat cultural importada pels “conquistadors”.

En primer lloc, hem de saber que la musica i els instruments de musica de l’Espanya musulmana, deuen molt a la musica i als instruments de musica de l’Espanya premusulmana. (“Música árabe-española” de Mariano Soriano Fuertes). Per aixo, Al-Saqundi (1231-?), en “Risâla fî Fadl Al-Andalus” o elogi de l’islam espanyol, escriu: “También habrás oído las especies de instrumentos músicos que hay en esta tierra, tales como el jayal…la ruta, el rabab…el qitar, el zulami…En cambio en Berberia no hay nada de esto, fuera de lo que ha sido llevado de al-Andalus…”. I en relacio a la “dolçaina”, tambe dita “gaita”, es significatiu que este ultim nom, s’haja estes “des de l’espanyol i gallegoportugués…per l’Africa (Marroc, Algèria, Tunis i altres països africans ‘una espècie de clarinet o dolçaina’) fins a Turquia (gaida ‘flauta de pastor’) i d’aci al serbi, búlgar, polonés i ruté…” (“De lexicografía valenciana” de Gimeno Betí).