Parlar de falles i fogueres es parlar del foc. El poble valencià ha tingut historicament des de sempre una especial veneracio pel foc, relacionant-lo en actes de festa i alegria.

Podriem preguntar-nos, si este fet tant caracteristic del poble valencià, te alguna cosa que vore en els “reconquistadors” de Jaume I, o si es una caracteristica etnologica que te unes arraïls anteriors i molt mes fondes. Per a demostrar aço ultim, hauriem de trobar referencies anteriors al sigle XIII. I anem a trobar-les, com a una prova mes de la falsa teoria dels acatalanats que mantenen l’anulacio i practica aniquilacio del poble valencià anterior a la conquista. Demostrarém, una volta mes, la falsetat d’eixes premises.

Es dificil dubtar de que un dels dolços caracteristics de l’etnologia valenciana es el torro. No obstant, com alguns catalans estan prou torrats, han fet correr la fabula de que es tracta d’un invent del XVIII, d’un català que li dien Pere Turrons, -d’a on diuen que li vindria el nom-, que junt en Pere Xercavins (¿inventor dels vins?) guanyaren un concurs de pastissos l’any 1703 inventant ¡el “turró”! (que no el torro). Este desficaci, l’escamparen en el seu dia en “El libro gordo de Petete”, en la finalitat d’enganyar als chiquets i satisfer a catalanistes i acatalanats de capacitat intelectual reduïda. Com es sabut, els catalans diuen i escrivien “turró” (¿de Pere Turrons?), ans de perpetrar l’expoli a la llengua valenciana, tal i com es demostra en el Diccionari de Pere Labèrnia, publicat l’any 1865 en el qual llegim: “Turró: Pasta d’ametlles…”

María del Carmen Aura Busó y José Vicente Gómez Bayarri

Catedrática de Bachillerato de Lengua y Literatura y Académico de número de la RACV

La Pasión, Muerte y Resurrección de Jesús de Nazaret han originado manifestaciones de fe transmitidas por la tradición durante siglos. Diversos actos litúrgicos y culturales organizados o impulsados por la Iglesia con la participación de hermandades y cofradías religiosas han dado esplendor y belleza a estas celebraciones que han inspirado una excelente literatura y rica imaginería con escenas emotivas de profundo sentimiento religioso. Evocaciones que se expresan, asimismo, en la pintura, la música y las artes escénicas.

Lea este artículo en versión PDF en este mismo enlace.

Anem a coneixer un poc a Ibn Yubair, que naixque en la ciutat de Valencia l’any 1145 i estudià en Xativa, muiguent en Aleixandria el 1217. Es fea descendir de la tribu dels “Kenanah”, dels primers conquistadors d’Espanya. Per a compendre de quin tipo de musulma parlem, es interessant el relat sobre ell, que consta en p. 400 de “The History Of The Mohammedan Dynasties In Spain”. Havent-se’n anat a Granada l’any 1172, “Ibnu-r-Rakík” nos conta, que trobà un dia beguent vi al fill del governador, de qui era secretari. A l’educat oferiment del seu superior es negà, afirmant que mai havia tastat el vi, que com sabem esta prohibit pel Corà. No poguent en l’insistencia del fill del governador, acabà fent-se 7 gots un darrere l’atre, rebent a canvi 7 gotades de monedes d’or. Els remordiments li feren gastar-se tots eixos diners anant-se’n de viage a la Meca i a uns atres llocs, tornant per aci una curta temporadeta, segurament per a arreglar les seues coses, ans d’abandonar per a sempre esta terra de perdicio.

En l’articul anterior hem vist als “ayam” del “amma” o poble pla valencià descendent dels iberorromans, que provablement coneixerien nomes unes quantes nocions basiques de l’arap, sent practicament unilingües. A partir d’ara, anem a parlar dels “ayam” muladis bilingües, als qui el coneiximent de l’arap com a llengua oficial els possibilitaria l’acces a treballs de mes responsabilitat en l’estat islamic, aixina com un ascens en l’escalafo social.

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret de la llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”, escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que apareix com a “Gandie” en “La chanson d'Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d'Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M.

Lea, o descargue, el artículo en su versión en PDF aquí.

En l’articul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlat del significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hem constatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicaven front als “sarraceni de natura”. En esta serie d’articuls vorem casos puntuals que demostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en el romanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.

Lea este artículo en versión PDF en este enlace.