Anem a coneixer un poc a Ibn Yubair, que naixque en la ciutat de Valencia l’any 1145 i estudià en Xativa, muiguent en Aleixandria el 1217. Es fea descendir de la tribu dels “Kenanah”, dels primers conquistadors d’Espanya. Per a compendre de quin tipo de musulma parlem, es interessant el relat sobre ell, que consta en p. 400 de “The History Of The Mohammedan Dynasties In Spain”. Havent-se’n anat a Granada l’any 1172, “Ibnu-r-Rakík” nos conta, que trobà un dia beguent vi al fill del governador, de qui era secretari. A l’educat oferiment del seu superior es negà, afirmant que mai havia tastat el vi, que com sabem esta prohibit pel Corà. No poguent en l’insistencia del fill del governador, acabà fent-se 7 gots un darrere l’atre, rebent a canvi 7 gotades de monedes d’or. Els remordiments li feren gastar-se tots eixos diners anant-se’n de viage a la Meca i a uns atres llocs, tornant per aci una curta temporadeta, segurament per a arreglar les seues coses, ans d’abandonar per a sempre esta terra de perdicio. Precisament Ibn Yubair es conegut pels seus llibres de viages.

No hi ha dubte de que nos trobem davant d’un personage de la classe alta, del grup dels “sarraceni de natura”. Es tracta, sense dubte, d’un fonamentaliste musulma. I ara anem a comprovar com inclus eixe tipo de musulma, que havia naixcut en Valencia i havia estudiat en Xativa, coneixia el romanç. Anem a comprovar-ho en el viage que feu a Sicilia l’any 1184, a partir del text del “Viaggio in Sicilia di Mohammed-Ebn-Djobair di Valenza sotto el regno de Guglielmo il Buono”.

En el llibre, Ibn Yubair, conta lo que li pareix interessant de cada ciutat que visita. En les “Memories de Trapani”, previament a embarcar per a tornar a Espanya, nos diu que Sicilia es un “pais habitat tant per musulmans com per cristians, tenint els uns les seues mesquites i els atres les seues iglesies”. Pero troba diferencies entre els llocs que visita. En les “Memories de Messina” troba que “els unics musulmans, que hi han, son un grapat de persones de servici”, resaltant com a fet singular, que el rei Guillem dit “El Bo”, “llig i escriu en arap”. Quan està en la capital, Palerm, coincidint en el dia de Nadal, visita l’iglesia dita del Antiocheno, dient d’ella que tenia “una frontera preciosa, faltant paraules per a descriure-la” Pero es en Termini (provincia de Palerm), quan succeix un fet important per al motiu de l’articul. Acabant de resaltar la “cortesia dels habitants cap als musulmans”, Ibn Jubair, nos posa en coneiximent de que entenia el romanç, quan escriu: “Un cristia que hi havia fora de la porta nos digue…”, i ans de contestar-li, “un atre cristia es prengue la molestia de respondre per nosatros”, de lo que es despren, que inclus, alguns “sarraceni de natura”, comprenien el romanç. Segurament, no sent-li estrany el romanç valencià, no li seria dificil entendre el romanç de Sicilia, del que ha resultat hui en dia el “siculu” o “sicilianu”.

Simonet, en el seu “Glossari”, troba que Ibn al-Abbar, que formava part de l’alta classe funcionarial de la Valencia de la reconquista, coneixia el romanç, perque en la seua obra lliteraria hi han expressions com: “En el lugar conocido por El Porto, que traducido al árabe quiere decir puerto”, (en relacio a la batalla que els catalans diuen del “Congost de Martorell”), o “Al-Pedex, que en Árabe se interpreta…”, o “Gatell es un vocablo ayamí en forma diminutiva, que significa gatillo”. Per als qui pensen que “porto” o port i “Pedex” o peu, no son paraules del romanç valencià, han de saber que tant els escritors cristians com els araps tendien a llatinisar el romanç. Hi han escritors araps que parlen inclus d’etimologia llatina. Posarem com a mostra d’este fenomen, que Michel Zimmermann, en “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”, considera una mostra de dualisme llingüistic dels catalans la següent nota de 1141: “Accipitrum vel missorum qui vulgo dicuntur sparverii”. Es evident que el “vulgo”, no diria “sparverii” sino “esparvers”. Zimmermann aporta eixemples catalans de “castello” per castell.

Per a acabar, anem a comprovar que la major part dels reis o governadors del territori valencià, una volta desaparegue el califat de Cordova, sabien romanç. Que hi havia reis i governants musulmans que el coneixien, nos ho confirma el poema epic provençal de “Rollan a Saragosse”, quan diu: “Un sarrazin entendet lo roman / aquest fon rey es hac nom Amalrant”, es dir que un sarrai que era rei i que li dien Amalrant, era entenedor del romanç. Carlos Alvar afirma que el tema del “Roldan en Saragossa”, ya era conegut en el sigle XII. Mes avant, el text nos parla de “Valensa”, com a ciutat de molt preu o “cieutat valhant” Sabent que en els cantars de gesta es mesclen fets i personages de distints temps en funcio d’interessos variables, no seria d’estranyar que el fet de parlar de Valencia com a “ciutat de molt de preu”, estiguera motivat per les varies voltes que distints reis de taifes volgueren “comprar” Valencia a Alfons VI, a finals del s.XI, baratant-la finalment per Toledo.

Escomençant per la taifa de Valencia, sabem que Abd al-Aziz, que fon rei de Valencia des de 1021 fins que faltà en 1061, era net i cosi de reis de territoris cristians i net d’Almansor. Per aixo sabia parlar tant en romanç com en arap. Abd al-Malik, un dels seus fills, fon rei de Valencia fins l’any 1065, quan Valencia fon conquistada per Yahya al-Mamun rei musulma de Toledo, ajudat per tropes castellanes. El rei de Toledo, posà com a governador de Valencia a Abu Bakr, un atre fill d’Abd Al Aziz, que es declarà independent nomes muigue al-Mamun en 1075. Eix any, tingue lloc un succes important per a comprovar que tots els membres de la dinastia d’Abd al-Aziz, emparentada en reis de territoris cristians, parlaven en romanç. Alfonso VI de Lleo i Castella havia venut Valencia a al-Moctadir, rey de Saragossa per 100.000 dinars. Quan venia cap a aci, el rei de Valencia Abu Bakr, “…salió a su encuentro solo y sin armas, le hizo varias observaciones, y le habló con tal persuasiva elocuencia, que le decidió a abandonar su proyecto y a romper el contrato concluido con el rey de Zaragoza”. (“Recherches” de Dozy, T.I p 313). Quan faltà Abu Bakr l’any 1085, el succei el seu fill Othman, pero per poc de temps, perque l’any 1086, Alfonso VI entronisà a al-Qadir ex rei de Toledo com a rei de Valencia, aplegant a ser governador de Valencia, durant eixe periodo, el castellà Alvar Fáñez de Minaya. Faltava poc per a que escomençara el periodo sidià que acabà en 1102.

Seguint per Denia, sabem que des de 1009-10 governà Muyahid, fill de mare cristiana, la que sense cap dupte, des de chicotet sempre li hauria parlat en romanç. A la seua mort en 1045, el succei el seu fill Ali, que havia vixcut pres durant 17 any en Italia junt en sa mare, tambe cristiana (llengua materna romanç). Ali governà fins al 1076 en que Denia fon presa per al-Moctadir, just en el moment en que segons les “Memories del rei zirí Abd Allah”, “…abandonà la guerra en els cristians” (vore “Els cristians valencians des del 713 al Sit (II)”). Aplegà a importants pactes en “Ermesende”, comtesa de Barcelona, en qui es cartejà en llati. Tant per lo dit, com per la defensa dels “ayam” front als araps, que feu Ibn Garciya des de la seua cort, fa imposible dubtar de que Denia fon governada durant la major part del s.XI per governants muladis arromançats.

Passant al sigle XII, l’u de març de 1145, Valencia s’independisà dels almoravits, prenint el poder precisament un descendent d’Abd al-Aziz que li dien Abu Malik Marwan. El mateix any, una revolta contra ell el va destituir, entrant en escena els Mardanis, familia de “ayam” muladis, que sense dubte parlaven en romanç. A l’ombra de Ibn Iyad, un dels caps de les revoltes antialmoravits, entrà a governar el seu cunyat, Abd Al·lah, tio del que seria conegut com a rei Llop. Abd Al·lah va morir en la Batalla de Chinchilla l’any 1146, sent substituit pel seu nebot, naixcut en Peniscola, de nom arap Muhammad ibn Sad Ibn Mardanis, i conegut posteriorment com a rei Llop. La seua proclamacio tingue lloc l’any 1147, en morir Ibn Iyad. Fon governador de Valencia, Yusuf, el seu germà, a qui confirmaren els almohades a la mort del rei Llop l’any 1172, eixercint el carrec fins a que faltà l’any 1186.

Per a vore que els Mardanis eren muladis que parlaven romanç i que en la seua cancelleria s’havia de coneixer el llati, vorem, en cites, les relacions que mantingue. Començarém pels reis castellans. Quan Ibn Mardanis encara no era rei de Murcia, es reunix en Alfons VII i manté en ell un coloqui. Ho sabem per un diploma que diu: “…quando Imperator habuit ibi colloquium cum rege Valençie Medonis qui idem Lop at cum rege Murciae Abefamusco…”. En 1160, subscriu document com a vassall d’Alfons VIII: “Rex Lupus, uasallus regi Ildefonso, conf.”. Els “Anales Toledanos” nos diuen que en 1167, es trobava en Toledo. “Entró el Rey Lop en Toledo Era MCCV.” Si passem a la Corona d’Arago, sabem que Ramon Berenguer IV l’ajudà en 1151: “…quando comes Barchinonensis et princeps Aragonensis fuit in hoste et socorro ad Lop, rex Valentie super macmutos.” En 1168 subscrigue un acort en Alfons II: “Convenientia pacis et treugae inter Alphonsum II Aragoniae Regem et Lupum Regem Valentiae et Murciae: anno MCLXIII”. Tambe mantingue relacions internacionals, sent que l’any 1149 subscriu tractats comercials i de pau en les republiques de Pisa “…inter regem Valencie Aboabdelle Machomet Abensat, quem deus salves, et Pisanos de hac pace firmata…”, i Genova “…Lupus rex Ispanie de pace et concordia Ianuensius.”. Inclus el Papa “Alexander pontifex magnae et almae Romae”, es dirigix “Ad Lupum regem Valentiae”, diguent-li “glorioso Valentiae regi Lupo…”.

Les croniques musulmanes tracten al rei Llop de mal musulma, afirmant d’ell que li agradava parlar la llengua dels “ayam”. Es impossible dubtar de que els Mardanis eren “ayam” muladis que parlaven en romanç.

Hem vist que, entre la descomposicio del califat de Cordova i la reconquista de Jaume I, el territori Valencià tingue pocs “sarraceni de natura” per governants. En el sigle XI l’immensa majoria foren descendents de cristians que parleven en romanç, cosa que es repeti durant practicament la mitat del sigle XII. I si ells el parlaven, no tindrien massa interes en evitar que deixaren de fer-ho els seus subdits.

La conclusio d’esta serie d’articuls es molt clara. La llengua valenciana es una llengua propia del poble valencià, que te el seu orige principal en el llati vulgar parlat pels iberorromans autoctons valencians, que la feren evolucionar tant baix dominacio visigoda com musulmana, i que rebent influencies d’uns atres romanços en formacio d’uns atres territoris cristians en l’epoca de la reconquista, esclatà en el primer sigle d’or d’una llengua peninsular. El seu nom fon, es i sera el de “llengua valenciana”, denominacio que trobem hui en dia documentada per primera volta l’any 1335, que s’ha mantingut en el temps i que es la denominacio que correspon.

https://www.culturavalenciana.es/el-bateig-lliterari-de-la-llengua-valenciana/