I

Diuen que es convenient deixar passar un temps per a parlar de fets de l’historia recent, per a que s’aqueten les aigües i es tinga una certa perspectiva. Se supon que es per a qüestions trascendentals... no crec que valga per al manifest de l’indignitat que firmaren 84 ‘personalitats’ de la vida publica, en 1999, en defensa de la valenciania del llavors president de la Generalitat Eduardo Zaplana (un clar eixemplar d’antivalencià i corrupte).

Benvengut siga que algu dels ‘factors’ i ‘monyidors’ de firmes ho explique o desburgue (1) aci (6, 9 i 12-6-2021), en la uep d’Accio Nacionalista Valenciana (a la que algunes decenes de notables valencianistes ni entren –ni mencionen– per si a cas els contamina...). ¡Quína pobrea d’esperit! Si yo fera lo mateix en els llibres dels catalanistes, anavem apanyats...

Tornem a lo nostre. Carles Recio ha reconegut: a) que fon una operacio politicomediatica montada per a favorir la majoria del Partido Popular (PP) (i de pas, l’eliminacio d’Unio Valenciana –UV–), b) que hi hague pressions (hauriem de coneixer les situacions personals de cada firmant i quín era el premi o el castic), c) que es una coleccio de ‘mentires publicitaries’, i d) que n’hi ha firmants fantasma (els ideats per ell en una –infantil– venjança que ha tardat 22 anys en descobrir-nos).

Pero ell no ha segut el primer en parlar, si com a protagoniste o actor principal, no de repartiment; pero en esta uep hem mencionat l’escrit moltes voltes, especialment per la repercussio que tingue en la desfeta d’UV. Tambe s’ha comentat aci, o en agun atre lloc, que tot formava part d’una campanya de Las Provincias-PP i el ‘valencianisme’.

El context

Las Provincias (LP), el periodic que dirigia María Consuelo Reyna (MCR), feya mesos que no deixava passar ocasio per a criticar a Unio Valenciana, si parlava perque parlava i si callava perque callava... aço si, sempre hi havia un raconet o mija plana per a destacar el bon treball i la valenciania del seu amat ‘Edu’ (el que li colocà al seu marit en aquell moment, Jesús Sánchez Carrascosa, com a director de Televisio Valenciana-Canal Nou).

Els oferixc una mostra de l’odi visceral a lo valencià (no a lo folcloric) que tenía Maria Consuelo Reyna. En 1989, es feren les oposicions al nou ent de radiotelevisio valenciana i d’alli (del diari) nos presentarem quatre persones, si no m’equivoque: un prestigios periodiste d’economia (SMA, Salvador Martínez) i tres vulgars redactors de comarques (de l’edicio de l’Horta... u d’ells era yo... i recorde que cada mes cobravem una cosa distinta perque ella feya ‘estimacions objectives del treball’ i nos pagava...). En l’oposicio, a la primera, crec, tombaren al gran periodiste, mentres que alguns atres passarem... i al remat dels quatre nomes yo aprovi les dos oposicions (radio i tele)... i el comentari que li feu al cap de l’edicio (Vicent Manuel Garcés) es que no entenia cóm ‘esos que hablan valenciano han aprobado y SMA no’ (com si parlar valencià tinguera repercussions en el cocient intelectual...). Ne tinc una atra referida a la presentacio del meu llibre Societat, ciencia i idioma valencià... alguna volta l’he contada... ya l’escriuré. I Manuel Gimeno tambe en pot contar alguna atra...

Practicament des del principi de la llegislatura del pacte del pollastre (2) entre PP i UV, 1995-1999, la fontaneria popularista no parà i era sabut per casi tots que la dirigia Rafael Blasco (comuniste radical d’inicis, convers al PSOE en conselleria i reconvertit en neolliberal del PP), des de la Subsecretaria de Planificacio del govern de Zaplana. Aço ana in crescendo conforme s’acostaven les eleccions. El primer intent serio, en 1997, en clara connivencia en LP, fon una escissio d’UV, Iniciativa de Progreso de la Comunidad Valenciana. Alli estaven, capitanejats per Vicente Ferrer, conspicus lizondistes (en el pijor sentit de la paraula: Santiago Cerviño, Rafael Ferraro, Juan Manuel Castañer, Alfonso Novo...), que havien perdut poder (o eren transfugues) i llocs retribuits pel destronament de Vicente González Lizondo (VGL) i l’entronisacio d’Héctor Villalba (cosa que no li agradava gens ni miqueta a la ‘seño’, com es coneixia en els ambients periodistics a MCR). No durà mes que un parell d’anys (1998-1999), una part dels dirigents s’integrà en el PP (¡quína casualitat!) i uns atres s’organisaren en torn a dos nous partits: Identidad del Reino de Valencia i Alternativa Valenciana (Alternativa de la Comunidad Valenciana), que fon el que es presentà a les eleccions autonomiques i locals de juny de 1999.

LP destacava freqüentment la ‘valenciania’ d’estos i la ‘maldat’ d’Unio Valenciana (dirigida ara per Héctor Villalba). La rao era que VGL sempre havia segut mes ‘condescendent’ en les ‘sugerencies’ de MCR.

Lo dit, en aquell temps estaven per matar el ‘monstruo’ d’UV perque li menjava terreny al seu PP, l’animeta del seus ulls; una UV que LP havia ajudat a creixer –en l’inestimable colaboracio del GAV– front a un debil PP. Pura estrategia geopolitica.

Certament UV no tenía una linea massa clara. En epoca de VGL anaven de ‘convergencies’ en els catalanistes del Partit Valencià Nacionalista de Pepa Chesa, una escissio d’Unitat del Poble Valencià i que acabà integrant-se en el Bloc Nacionalista Valencià. Observe’s ya la disposcio de l’adjectiu: ‘partit valencià’ –evident– pero no ‘nacionaliste valencià’ –perque no ho era–. En mig, el jolivert de Rafael Blasco i alguns atres, que hauria de mirar en l’hemeroteca (pero ho tinc, segur). En acabant, en epoca de Villalba es clavaren pel mig els de la ‘tercera via’ de la ma d’excedeesses (Centro Democratico y Social, el d’Adolfo Suárez) i d’algun atre ‘valencianiste’ com Miquel Ramón Quiles... eren els de “l’unic valencianisme racional (l’emotiva polemica valenciana)” (3) (Ignaci Bellido, Lluis Bertomeu i Josep Miquel Bisbal) o un grup de ‘universitaris’ que, tant uns com els atres, venien a salvar el valencianisme i a UV que estava en mans dels de la cultura (com se’ns denominava als membres de la Comissio de Llengua i Cultura Valencianes de la qual formava part), i tocava fer politica. Com a anecdota, els de la cultura, yo mateix, en un seminari d’UV en Alacant vaig parlar de ‘conducta de vot i eleccio politica’... que es parlar del sexe dels angels. O Chimo Lanuza que com a director general de l’IVAJ es dedicava a la silvicultura ¿no?

Dit aço, entre els errors propis i els aliéns (la campanyeta de LP i la poca neutralitat de Levante-EMV) vingue lo que vingue. En les votades de juny de 1999, UV trague un 4.76% dels sufragis, li faltaren 24 centesimes per al 5% necessari, i es quedà sense representacio en els Corts. Este percentage, exactament un 0.28%, es el que obtingue Alternativa de la Comunidad Valenciana... ¡objectiu complit!

Prou dirigents (de la primitiva IPCV o de la nova ACV) tingueren el pagament en forma de carrecs, be immediatament (nomenats) be en diferit (en eleccions com a diputats o senadors). Aço ana desunflant-se i les sobres tornaren a UV en 2005... quan no hi havia casi res que fer.

Un atre element singular i signficatiu de feya uns mesos, en setembre de 1998, les Corts Valencianes havien aprovat per majoria (PP i PSOE a favor i Unio Valenciana en contra) la llei de creacio de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, fruit d’un pacte previ, en 1996, entre José María Aznar (el que parlava catala en l’intimitat) i Jordi Pujol (presunt corrupte, ell i sa familia), pel qual el segon garantisaria l’eleccio del primer com a president del govern, a canvi de no trencar l’unitat de la llengua (i en aço estaven i estan; actualment el president del PP en la Comunitat Valenciana, el zaplaniste Carlos Mazón es partidari dels ‘consensos’ com el que creà la AVLl... La Vanguardia, 30-5-2021). ¡I estos nos salvaran dels ‘rojos’ del Botanic II!

II

El manifest

I aci, en este context, es a on s’ha de situar el manifest de l’indignitat. Un document del qual ya explicà alguna cosa, poc, Voro López: “El president Zaplana, per a calmar al valencianisme polític i cultural, prometé formalment a destacats membres de la Junta de Govern de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, sent Decà Xavier Casp, que la majoria d’acadèmics eixirien d’esta institució i li encomanà una llista de futurs acadèmics [la mateixa promesa que feya el conseller d’Educacio Francisco Camps a unes atres entitats abans d’anar-se’n a Madrit en 1999]; a canvi demanà un reconeiximent públic del valencianisme cultural en plena campanya electoral en 1999 [...] Huitantaquatre valencianistes firmàrem el manifest. La majoria erem sabedors de les falsetats que contenia i del marcadíssim caràcter electoraliste que tenia, pero la promesa de tindre majoria en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pesava molt” (López, 2017: 185-186).

Es curios que López afirme que ‘la majoria’ coneixien les falsetats que contenia l’escrit. Suponc que esta majoria es la que tambe coneixia que una promesa similar, no escrita, n’hi havia en que el dictamen del Consell Valencià de Cultura fora favorable a les tesis valencianistes... perque el PP mes UV disponien de majoria en l’institucio... i ya sabem qué diu el dictamen i quí vota a favor i quí en contra (Josep Boronat, Leopoldo Peñarroja i Xavier Casp), i els titulars de prensa d’aquells dies (el 4-7-1998 s’aprova el dictamen en comissio i el 13-7-1999 en el ple del CVC)... i “El secretario de la RACV [José Aparicio], a favor del dictamen” (titular d’un solt en LP, 16-7-1998) (Fontelles, 1998: 141-142).

Si t’enganyen una volta, la culpa es del manipulador, pero si t’enganyen dos voltes (i damunt, el mateix) la culpa es personal i intransferible.

Clar que lo de l’engany es relatiu. Des de 1999 fins a 2015, durant les majories llegislatives del PP, molts d’ells continuaren vivint molt be, i alguns millor, inclus els critics com Recio; aço me fa pensar que a banda del ‘engany’ hi havia algun atre element explicatiu mes poderos: la coincidencia en l’ideologia politica. I est es el motiu pel qual el ‘valencianisme’ li ha perdonat –ha oblidat– al PP la creacio de la catalanista AVLl (nomes li ho recordem a cada punt uns quants), en les enormes conseqüencies que te, i a l’esquerra del Botanic I i II no li perdona el seu catalanisme. Perque ad eixa majoria ‘valencianista’ li pesa mes, li es determinant, l’ideologia dretana per damunt del valencianisme. I es lo que n’hi havia i n’hi ha.

A banda d’homenages varis i defenses de la personalitat valenciana i del seus simbols, els rubricants li reconeixien al president Eduardo Zaplana la següent ‘gloria’: “El president del Consell tambe ha impulsat la Proposicio de Llei per a la creacio de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, conseguint sa aprovacio, per majoria, en les Corts Valencianes”. ¡I ad alguns encara els destorba que ho recordem!... si ells ho posaven com un ‘merit’.

Per aquells anys, i mes en la majoria parlamentaria absoluta del PP des de 1999, revolaven pels mijos de comunicacio actors de repartiment, secundaris, figurants, aspirants... a una ombra baix el sol. No eren estranyes les lloes, els panegirics, els cants... en honor a.. N’aporte u (n’hi ha mes) com a eixemple i corroboracio de la ‘tendencia’. El text es un articul d’opinio (“L’encert dels valencians”) en el qual es poden llegir coses sucoses: “Nosaltres estem per construir, per recolzar positiva i fermament el lideratge protagonitzat pel president Zaplana i la seua acció de govern [...] Eduardo Zaplana és el primer president valencianista que té la Generalitat Valenciana [...] Aspirar a una marca valenciana influent... i per què no, tindre la voluntat de valencianitzar l’Estat i la UE... Zaplana es el millor encert dels valencians des de fa temps, massa temps. Llarga vida.”, aço ho firmava un tal Lluis Bertomeu i Torner (de la Fundació Cívica 9 d’Octubre-Joventut Valencianista de la CV), en Diario de Valencia (3-4-2001: 4). Ya veuen, res que envejar al ‘manifest’. La mateixeta linea, el mateix encens, la mateixa manipulacio, les mateixes ganes de ¿qué hi ha de lo meu?... lo tipic d’un gran sector del ‘valencianisme’. Per cert, l’autor començà sent ‘valencianiste’, en acabant se’n passà a la ‘tercera via’ i acabà, com molts atres, en el PP...

La llista de l’indignitat: els firmants publicats

En LP, 12 de juny de 1999, es reproduia part del manifest i una part dels 84 firmants, en concret son els 68 següents (en falten 16)
“Artur Ahuir, filólogo. Alex Alemany, presidente del Círculo de Bellas Artes de Valencia. Francisco Antequera Alabau, seleccionador nacional de ciclismo, José Aparicio Pérez, arqueólogo y secretario Real Academia de Cultura Valenciana. Ricardo Arias, deportista. Vicente Boluda, empresario. León Esteban Mateo, catedrático de Historia de la Educación, Universidad de Valencia. Enrique Esteve Mollá, presidente de Lo Rat Penat. Ramón Ferrer Navarro, doctor en Historia, Universidad de Valencia. Enrique García Asensio, director de la orquesta de Radio Televisión Española. Antonio Mestre Sanchis, catedrático de Historia Moderna, Universidad de Valencia, Eduardo Primo Yúfera, científico, catedrático de la Universidad Politécnica de Valencia. Antonio Puchades, futbolista. Carles Recio, presidente del Institut d’Estudis Valencians. Arturo Virosque, presidente de la Cámara de Comercio de Valencia. Juan Ferrando Badía, catedrático de derecho de la Universidad de Valencia. Antonio Ferrandis, actor. Voro López Verdejo, filólogo. Salvador Guaita Piles, artista fallero. Santiago Cerviño Guimerá, ex presidente Junta Central Fallera y ex concejal del Ayuntamiento de Valencia. Amparo Peris Pallardó, presidenta Amics del Corpus. José Luis Pérez Abad “Noven”, artista fallero. Vicente Cerezo Pascual, presidente del Altar Ruzafa-San Vicente. Donís Martín Albizua, secretario general de Junta Central Fallera. Manuel Camarasa, presidente Federación Folklore Tradicional de la Comunidad Valenciana. Arturo Devís, presidente Seguidors de la Virgen. Ignacio Carrau Leonarte, presidente de la Cofradía del Santo Cáliz. José Luis García Asensio, catedrático de violín. Manuel Giner Miralles, médico. “Waldo” Machado Da Silva, deportista. Federico Martínez Roda, catedrático de instituto. Julio de Miguel Martínez Bujanda, abogado. Ignacio Monzonis Marín, abogado empresario. Francisco Roca Traver, vicedecano de la Real Academia de Cultura Valenciana. Alfonso Vila Moreno, catedrático de Historia. Jesús Villalmanzo Cameno, historiador del Archivo del Reino de Valencia, Chico [Chimo] Gea Abad, psicólogo. José L. Albiach Esteban, ex vicepresidente Junta Central Fallera. Armando Serra Cortés, artista. Vicente Rebollar, escritor. Concepción Monllor Esteban, Grup de Dones Valencianes. José Vicente Ballester Dolz, funcionario. Alberto Martí Esplugues, empresario. Emilio Lisart Borrás, presidente Altar San Vicente La Cañada. Antonio Leyva Valero, presidente Real Hermandad de Jesús con la Cruz. Francisco Blanch Soria, ex asesor Junta Central Fallera. Miguel A. Belenguer, presidente asociación sociocultural Atarazanas. Vicente Bosch, jefe de Deportes de Canal 9. José Cosí Sánchez, presidente del Consejo Mundial de Formación profesional. Pascual Durá, gerente Consell Metropolità de l’Horta. Ramón Almazán, profesor titular Universidad de Valencia, ex presidente de la Sociedad Filarmónica. Mario Monreal, catedrático de piano. José A. Pelejero Vila, cronista de Vallada. Concha Parra Beneyto, valencianista. Enrique Esteller Sanchis, valencianista. José Luis Peris Villanueva, director sección Institut d’Estudis Valencians, José Guillén, valencianista. Esteve Fillol Ricard, licenciado en Filología. José Barrado Catier, licenciado en Historia. Maria Dolors Morote Bernal, escritora. Tomás López Rodas, escritor, presidente Grup Heura. Angels Fernández Rico, escritora y licenciada en Historia. José Luis Abad Rubio, fotógrafo y escritor. Carlos Poveda Escrivá, escritor. Antonio Manuel Pérez Sanchis, valencianista. José Melero Canet, editor. Alex Taberner Serrano, pintor. Antoni García Tortajada, escultor. Alejandro Leston Grau, investigador.”.

Els inexistents o fantasmes, segons Recio, son: José Guillén,  Esteve Fillol Ricard, Joan Barrado Catier, Angels Fernández Rico i Antonio Manuel Pérez Sanchis.

III

La reaccio

Est escrit nos alarmà ad alguns valencianistes perque sabiem de l’intencio: llegitimar a Zaplana-PP i desllegitimar (per absencia) a Unio Valenciana, especialment perque prou d’ells havien rebut ‘bon tracte’ d’este partit mentres estava en el poder. Es mes, alguns dels firmants encara ocupaven carrecs ‘politics’ posats per UV (com Enric Esteve o Vicente Bosch).

En nomes coneguerem la noticia que publicava LP, en la jornada de reflexio, alguns advertirem clarament l’objectiu. Chimo Lanuza i un servidor nos posarem en marcha per a intentar contrarrestar, en la mida de lo possible, el dany que generava a Unio Valenciana (i per supost al valencianisme) perque implicava apoyar unes politiques, idiomatiques, contraries als postulats del moviment civicosocial.

Hi havia poques hores. Redactarem quatre ralles en les principals idees. Telefonarem a persones que no havien firmat el reconeiximent pro-Zaplana, perque estava clar que eren els candidats a subscriure el contramanifest. L’operacio es realisà durant el mati del dissabte 12 de juny.

Com que no hi havia temps material per a que s’arreplegaren les firmes en el paper, per telefon, el text es va llegir a cada u dels interessats els quals donaren el vist i plau a la seua adhesio. Es dir, s’otorgà verbalment el consentiment per a figurar al peu del document. Tampoc estirarem molt mes els contactes perque l’efecte que perseguiem era visibilisar que hi havia gent en contra de tal manipulacio.

A primeres hores de la vesprada anarem Chimo Lanuza i yo a portar el document a LP i Levante-EMV. Lanuza entrà a LP i parlà en el responsable de l’edicio, Baltasar Bueno, el qual es negà a publicar-lo perque havia d’eixir el dia de les eleccions, el dumenge 13 de juny, alegant el seu caracter politic i excusant-se en que no es podia fer. Un atre que estava en la pomada, que sempre ha segut defensor del PP, variable ortograficament (uns dies partidari de les N-32 pures, sense catalanisar ¿? i uns atres anarquiste) i ara, coses de la vida, colabora en Levante-EMV...

En acabant d’este fracas, que nos esperavem, perque sabiem que era una ‘operacio’ de salvavides a Zaplana; anarem a Levante-EMV (no recorde en quí parlarem) pero, a pesar de no ser una noticia propia (el manifest), s’ho montaren per a poder traure el contramanifest... fent referencia al text primer nos dedicaren un espai a la replica que ixque... sense problemes llegals, el dia de les eleccions... la jornada que era impossible per a LP. I no els passà res. Les autoritats electorals no digueren res.

Est es el contengut del contramanifest (reproduccio integra i textual) i, segons lo vist, la llista dels 26 ‘valents’ que desafiaren el ‘poder mundial’ del PP i de Zaplana. No m’equivoque si assegure que molts dels subscriptors del ‘reconeiximent’ no tenien ninguna necessitat ni podien temer ninguna represalia laboral o social si no s’adherien.

CONTRA LA MANIPULACIO DEL VALENCIANISME
Davant la publicacio del document “Reconeiximent valencianista al president Eduardo Zaplana” subscrit per diverses persones, en la jornada de reflexio, els firmants i adherits al present document hem d’expressar que:

1. Sense qüestionar la valenciania provada d’alguns dels firmants, hem d’aclarir que son molts els que no han volgut subscriure’l a pesar de les pressions i molts mes els que creguem que es una clara manipulacio de l’opinio publica. Molts dels firmants del document ni saben ni han volgut dependre a parlar o escriure en llengua valenciana.

2. Hem de denunciar publicament que l’objectiu ultim es electoral per a que el Partido Popular obtinga la majoria en les eleccions de dema dumenge.

3. Els valencians i les valencianes han de saber que moltes de les actuacions del Partido Popular en defensa de l’identitat valenciana han segut forçades per uns atres partits o per diverses organisacions valencianistes.

4. Tots els valencians han de tindre clar que ha segut el Partido Popular el que ha pactat en el PSOE-PSPV el tema de la llengua valenciana en la llei de creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua (catalana).

5. En la mencionada llei de creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua s’expressa que s’ha de mantindre l’actual model catalanisant de la llengua; a l’idioma valencià se li pot dir ya catala, sense problemes; per ultim, es innegable que s’ha inclos la llengua valenciana com a part de la catalana.

6. La valencianitat del treball realisat pel Partido Popular i el seu president Eduardo Zaplana es la següent: en les escoles continúa donant-se catala, els llibres de text continuen catalanisats i totes les institucions i conselleries governades pel PP en esta llegislatura han continuat la catalanisacio de l’epoca del PSOE.

7. Per ultim, confiem que cada valencià obriga els ulls i veja la manipulacio a la que està sent somes i actue en conseqüencia.

Valencia, 12 de juny de 1999

 

S’han adherit al present document “Contra la manipulacio del valencianisme”
Josep Boronat (membre del Consell Valencià de Cultura, membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV)

Lleopolt Peñarroja (catedratic d’institut, membre del Consell Valencià de Cultura, academic de la RACV)

Chimo Lanuza (filolec, director general de l’Institut Valencià de la Joventut, membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV, expresident de la Seccio de Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat)

Manuel Matas (llicenciat en historia, investigador, professor de llengua valenciana)

Jesualdo Masià (psicolec, professor de llengua valenciana)

Manuel Gimeno (filolec, secretari de la Seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV, expresident de la Seccio de Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat)

Mª Pilar Prósper (llicenciada en historia, investigadora)

Laura García (filologa, membre de la seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV)

Josep Vicent Guinot (president del Colectiu Jovenil d’Associacions Valencianistes)

Antoni Fontelles (periodiste, expresident de la seccio de Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat, vicepresident de la seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV)

Miquel Castellano (escritor, director de la revista lliteraria en llengua valenciana “Cresol”)

Pere Astillero (editor)

Francesc Tarazona (mege, president de l’associacio cultural “Prometeo”)

Enric Llorens (professor titular de l‘Universitat de Valencia, catedratic d’institut)

Josep Maria Guinot (filolec, membre de la seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV, academic honorari de la RACV)

Josep Melià (escritor, membre de l’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana)

Mª Angels Redón (psicologa, directora de la “Revista de Filologia Valenciana”)

Josep Furió (escritor, catedratic d’institut)

Gonçal Romero (advocat, president de l’associacio cultural “Cardona i Vives”)

Marivi Ferrandis (llicenciada en historia, investigadora, vicepresidenta de Lo Rat Penat)

Juli Moreno (llicenciat en historia, president dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat)

Pere Aguilar (vicepresident del Grup d’Accio Valencianista)

Josep Lluïs Llorens (catedratic d’Escola Universitaria, president de la falla Almirante Cadarso-Conde Altea)

Juan García (advocat, president del Grup d’Accio Valencianista)

Vicent Savall (cantautor)

Josep Lacreu (artiste plastic)

 

Breu epilec

Que cadascu traga les seues conclusions respecte als firmants del manifest i del contramanifest i de la posterior trayectoria personal, des de 1999 fins a hui, 2021... per allo de la memoria, la dignitat i la confiança... i de les traïcions i dels traïdors i dels venuts. Es el fondo i la forma.

Imagens: eldiario.es/Levante-archiu Antoni Fontelles

www.inev.org