Els toponims valencians que hem vist fins a este moment, corresponen a noms de fenomens topografics. I estos fenomens topografics, tenen uns noms particulars que els donen els habitants de cada poble. Anem a comprovar com els noms dels fenomens topografics valencians son valencians i no catalans. Ya tenien noms quan el rei en Jaume reconquistà Valencia, i els catalans que pogueren vindre, no varen tindre mes remei que respectar-los. Es hui, quan el catalanisme -que funciona a base de diners i poder- esta posant-los en perill, intentant impondre’n uns atres.
Escomençarem pels elements fisics que sobreeixen del territori
Parlant en valencià, en general solem tindre “Montanyes”, i no “Muntanyes”. Àngel Buj Alfara en “El tortosí a través d’un assaig...” (p.737 del Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes) afirma: “En valencià predomina montanya”. Documentada en els Furs: “...e en Eslida, e en tota la sua montanya”.
Tambe tenim “Serres” i “serrades”, “Serradals”, “Serrelles” i “Serratelles” Coromines diu respecte de “Serratella”: “...nom molt repetit en la top. Val. possiblement de data mossàrab i almenys en la part d’ells és segur”
En la p. 149 de “Toponímia, geografia i cartografia” de Vicenç M. Rosselló i Verger llegim: “Tossal és un altre genèric -molt valencià- per a altures que pot significar, tant un puig de categoria (Tossal del Mondúver, 840 m), com turons ben humils” El trobem documentat en la “Carta del departiment del terme de Cervera e de Peniscola”. (1326) “...entro en la serra prop lo toçal appellat d'en Morató....”. Hui nos frigen a la catalanada “turó”, que ¿sabeu des de quan esta documentada? ¡des de 1803! La paraula tossal, ve del “toç” valencià que en català diuen “clatell”. Toç, es troba documentada en el Consolat del Mar: “... deu esser mes en un pal per la natura e que l’isca per lo toç.” “Clatell” es troba documentada ¡tambe en 1803! ¿No vos aborroneu, per paraules catalanes tan vererables? Els valencians, ni tenim “tosses” ni “turons”.
De “Lloma” diu Corominas, “...terme propi del domini valencià” Documentada en un protocol d'un notari de Vilafranca de 1465: “fonch fitat e mudat lo camí cegador que ix del pla e va a la lloma del Rebollar” Tambe tenim el toponimic “Llom”.
Des del “Puntal de les Cambrelles” en Adzeneta del Maestrat al “Puntal gros” de La Romana, passant pel “Puntal dels Cucons” en Alzira, la paraula “Puntal” fa referencia a una montanya que sobreix de les atres. Ni existix en diccionaris catalans. Tambe “Punta”. Corominas diu que “l’he sentida sovint per les muntanyes d’Almeria”, encara que es paraula extranya al castellà. Es demostra que res te que vore en els catalans.
Una montanya significativa, mes be aïllada, es pot dir en valencià “Cabeç”, “Cabeço” “Cabecet” o “Cabeçó”. Es tracta d’un atre grup de paraules estrany al català. En la sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat de 1307 trobem: “…et ordenat baix en lo Puig Vas o Cabeç apellat de la Corca…”. Diu Corominas: “L’us topografic de cabeç, és sobretot valencià...es pot donar per segur que pertot és supervivència de la toponimia mossàrab...”
De la paraula “Alter” diu Vicenç M. Rosselló en el llibre nomenat: “...típicament valencià”. La tinc documentada en 1438. (ARV, Gobernació, 2262, 2ª ma, fol. 37r): “...que en e de la dita cequia de muncada han molts alters. . . los quals no poden regar... los dits alters han e poden haure rech de aquella”. I junt a “Alter”, tenim “Alteró”, paraula tambe exclusivament valenciana.
Si parlem de “ports de montanya”, els toponims “Portell”, “Portí”, “Portichol”, i “Porticholet” nos dona conte de que els catalans tampoc tingueren res que vore.
Si atenem a l’orientacio de les montanyes respecte del sol, els valencians tenim “Solanes” o “Cara-sols”, no “Solàns” ni “Solells”, i “Ombries”, no “Bacs”, “Bagues”, “Obacs” i “Obagues”.
Continuant en les depressions dels territori, es curiosa l’afirmació de Rosselló, quan parlant de la paraula prerromana “barranc” diu: “...el concepte ha estat usurpat en aquest tros del País Valencià per la veu barranc...”. I es que en valencià, en general, tot lo que no son rius son barrancs, mentres catalans i castellans, coincidixen en restringir-ho ad aquells que son fondos, estrets, i encaixats entre roques. En valencià, no es prodiga l’arabisme “rambla”. I per a barrancs menuts tenim la paraula “Barrancada”.
Respecte de la paraula “Clot”, Badia Margarit en “Les regles de esquivar vocables...” diu: “...sabem que clot era propi de terres valencianes al tombant dels s. XV i XVI, i que sot (paraula catalana), es trobava al nord-est del territori. La documentació de clot que ha recollit el DCVB rebla el clau, per tal que tots els exemples antics que hi cita son de fonts valencianes...” I per a clots grans, tenim la paraula “Clotada”. Per a clots menuts, en les roques, tenim “Clocha”, paregut a “Codolla”, que no “cadolla” que es en castellà. Per cert, els valencians no tenim “Bòfies” catalanes.
Anem a per una atra paraula valenciana “Foya”. No entenc la rao per la qual, molesta especialment als catalanistes, front a unes atres. En el llibre de Eugeni S. Reig “Valencià en perill d’extinció” 2ª ed, consta que “...segons Joan Coromines, és d’origen mossàrab, pero segons Emili Casanova és un aragonesisme del segle XV” ¿Qué diu l’“il·l·lustrissim” Casanova? ¿aragonesisme del XV? Que, ¿qué? Anem a vore-la ¡en els Furs!: “Si alcu en les terres laurades, o en vinyes fara foyes, o cijes per pendre besties saluatges... per aquelles foyes, o cijes dan haura... Aquell qui fara foya, o cija en aquell loch on es publicament carrera...”. I es que Jaume I sabia que escrivia els Furs per als valencians, en valencià. La trobe, aplicada a un toponim en 1307, en la “Sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Monserrat”: “…que es en lo Puig Acebiat, damunt la foya de Millerola en la alqueria de Picaçent...” ¿No es cansaran mai els nostres catalanistes d’intentar desacreditar la llengua valenciana?
I seguim en la familia “Fondo”, “Fondó”, “Fondada”, “Fondalada”... No crec que hi haja ningu que discutixca la seua exclusiva valencianitat. Es demostra facilment per l’atac que patix actualment, substituint-se sistematicament “fondo” per “fons”. Jaume Roig en “Lo Spill” escrivia: “en hun clot tou / ffondo com pou”. Tant Al Udri, (1003-1085), com Al-Idrisi (1100-1172), citen “al-F.ndun”.
I per a tallar per hui, no queda mes que constatar que segons els propis catalanistes, els fenomens topografics dels que hem parlat fins ara, son: “de data mossàrab”; “molt valencià”; “supervivència de la toponimia mossàrab”; “típicament valencià”; “propi de terres valencianes”; “d’origen mossàrab”. I ne tenim alguns, que ni es troben en els diccionaris catalans. Es la rao per la qual yo em pregunte ¿A on recollons esta la toponimia catalana que no la trobe? I com hi haura “espaviladets” que es pensen que he anat a triar-la, ¡voran com no! ¡Aço no s’acabat!
Agusti Galbis Cordova es Arquitecte.