Per a acabar en l’analisis, per damunt damunt de les caracteristiques del “mossarap” valencià parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians i islamisats), en relacio a les mentires que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337), seguirém en la que fa 8.

8.- “El iod no tenia zumzeig i a vegades queia: Faios 'faigs', Poio 'puig', Montroi 'mont roig', Meanes (Atzeneta del Maestrat) 'mitjanes'”.

Comencem malament, perque aixo de “a vegades”, es evident que no dona una caracteristica que puga propugnar-se com a “llei”, ya que tambe es podria dir lo contrari “a vegades no queia”. Voldria dir que quan “no queia”, l’evolucio del romanç valencià era identica a la del romanç català. Els “Catarroja”, Ribarroja”, “Massarojos”, “Carraixet”, “Moixent”... del Repartiment, mostren “quan no queia”.

Hui seguirém comentant les caracteristiques del romanç valencià prejaumi parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians o islamisats), en relacio a les “lleis fonètiques del mossàrab oriental”, que s’han tret de la manega els catalanistes. Continuem en l’orde que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337).

2.- “No diftongació espontània de e i o breus llatines: Petra < petra, Ripelles (Relleu) < *ripellas, Boatella (València) <*bovatella, Puçol < puteolu, Bunyola < balneola, Nerola (Vimbodí) <*nigrola, Riola < *rivola”.

Segons aço, l’evolució del romanç valencià previ a la reconquista seria identica a la del català.

Es curios com s’apela a la ciencia per a explicar quasi qualsevol cosa. Ultimament, sobre tot els politics, recurrixen ad ella en massa freqüencia: “Aço está cientificament demostrat”; “ho avalen els cientifics”; “el mon cientific ho te superat”; etc. No entrare a analisar els curricula d’eixos cientifics, ni la definicio del terme. Pero, si que m’agradaria senyalar que en la polemica sobre l’identitat del valencià no existix el raonament cientific al que tant s’apela. Creure cegament en lo que alguns politics pseudofilolecs nos diuen sobre este assunt, per moltes voltes que ho repetixquen, mes que ciencia es un acte de fe.

I es que, en assunts de llengua, parlar de ciencia pot conduir a errors. Ya ho dia Miquel Adlert Noguerol, en el seu llibre En defensa de la llengua Valenciana, 1977, pps. 18 i 19). : “L’Idioma no es una qüestio cientifica en el sentit de ser un producte d’una ciencia, sino al reves: una ciencia – la filologica- es producte de la llengua...”

Previament a entrar en el fondo del tema, pot ser interessant situar el significat de la paraula “mossarap”, sent que ha acabat sent polisemica. Procedent de l’arap “musta‘rab”, que vol dir arabissat, es gasta tant per a nomenar als cristians que vixqueren “sots senyoria de moros”, com per a nomenar la llengua romanç parlada fonamentalment per la poblacio autoctona (cristiana o islamisada).

Vegem com al parlar de “mossarap”, es mescla “poder”, “religio” i “llengua” en un coctel explosiu que ha donat frases, com la famosa “hábleme usted en cristiano”.

Per aixo es mes aclaridor dir “romanç valencià”, per a referir-nos a la llengua hereua del llati vulgar, que parlaven els valencians descendents dels iberorromans, anteriorment a la vinguda de Jaume I, independentment de que foren cristians o musulmans.

El pronte floriment de la llengua i cultura valencianes va afavorir l’aparicio dels primers estudiosos del lexic valencià.

Anem a analisar quatre autors que destacaren en els sigles XV i XVI com lexicografs.

I. Un escritor valencià que mereix la nostra consideracio es el lexicolec i notari Joan Esteve, autor del primer diccionari impres en llengua romanica, Liber Elegantiarum(1), editat, sent Pontifex Inocenci III, en l’any 1489, encara que ya el tenia acabat en 1472.

En el “colofo” de l’obra, escrit en llati, l’autor resalta la seua consciencia idiomatica singular valenciana en fer constar: “Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentiana lingua exactissima diligentia emendatus”.

REFLEXIONES DE JUAN LUIS VIVES EN EL CAMPO POLÍTICO Y DE DERECHO INTERNACIONAL

Resumen: La obra del universal humanista valenciano Juan Luis Vives refleja su pensamiento en diversos campos del conocimiento. Muchas de las reflexiones contenidas en sus tratados tienen vigencia en el día de hoy, a pesar de haber transcurrido más de cinco siglos de su composición. Nuestro pensador renacentista, con su espíritu abierto y crítico expuso no pocos principios anticipadores y muchos de sus planteamientos y propuestas deberían tenerlas en consideración tanto nuestros gobernantes como los intelectuales actuales.

CAMPO POLÍTICO Y DE DERECHO INTERNACIONAL

Lea este artículo en PDF haciendo clic aquí

Lea esta revista en formato PDF.

Si anem al capitul hidrologic, els rius valencians (tambe tenim “Riachols”), naixen en “Naiximents d’aigüa”, no en “Deus”. L’aigua pot “Sumar” (tenim per eixemple la Font del sumadoret d’Alcoy), mai “Traspua” ni “Remintola”. Suma dels “Clavills” i “Badalls” o “Quebrasses”, no de les “Clivelles” (1ª documentacio en català ¡en 1839!) ni de les “Escletxes” (1ª doc. ¡en 1803!). Tambe pot “brollar”, per lo que tenim “Brolladors” (com el Brollador de la Pedrera d’Elig), no “Brolls”, per a on “Brolla” i no “Raja” l’aigua. Les nostres fonts tenen “Chorros”, “Chorradors” i “Chorrolls” que no tenen les catalanes.

Los orígenes de la actual polémica sobre la dicotomía cultural lingüística “Valenciano-Catalán” hay que buscarlos en el florecimiento del nacionalismo político y cultural catalán de la segunda mitad del siglo XIX. Las consecuencias posteriores tomaron cuerpo de naturaleza, sobre todo, a partir de la década de los años sesenta del XX y continúan hoy en día por el impulso dado por la connivencia de entidades de las dos “Generalitats”, la catalana y la valenciana, y sus gobiernos respectivos.