José Vicente Gómez Bayarri y María del Carmen Aura Busó
Académico de la RACV y Catedrática de Lengua de Bachillerato

La arrogancia del cientificismo exclusivista del que presumen ciertos docentes e instituciones con el objetivo de la imposición del sofisma de la estandarización homogeneizadora del catalán a los valencianos resulta, cuanto menos, incoherente y peligrosa.

Un ejemplo de ello es el acuerdo de colaboración impulsado por la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes Balears y l’AVL para implantar “una normativa lingüística inclusiva i unitària” del valenciano con el catalán.

“Crear” vol dir “establir, fundar o introduir per primera volta”. Convindrem en que tot lo que existix, o ha segut creat, o es producte de l’evolucio. Nomes els falsaris darrere d’algun vergonyos interes, poden mantindre que es crea lo que ya existix.

Els catalanistes, han mantés que Jaume I fon el “creador” o “fundador” del Regne de Valencia. Vejam uns eixemples: Enric Guinot Rodríguez, en la p. 240 de “Els fundadors del Regne de Valencia I” escriu sobre “...el fet que Jaume I, en aquest cas, va crear un nou regne: el Regne de Valencia”. Rosa Enguix Alemany i Joaquim Seró Dobón escriuen en “Història d'Espanya: què ensenyar?”, que “…la resta del curs la dedicàvem al programa d’Història d’Espanya i alguns temes del País Valencià com la fundació del regne de València…”. Juan Vicente García Marsilla en la p. 164 de “Història de L'art Medieval‎”, nos diu que “…el procés de creació del regne no va ser gens fácil.”. No acaben de posar-se d’acort en el moment de la presunta “fundacio”. Si Guinot, en la p. 14 del llibre citat parla de la “creació del Regne de Valencia l'any 1240”, en la p. 33 del llibre “Temps de rebel·lió: 25 d'abril dia commemoratiu a la Universitat de València”, distints professors universitaris mantenen “...la creació del Regne el 9 d’octubre de 1238...”. Ho presenten com un acte d’arbitrarietat i de demostracio del poder de Jaume I. Aixina, Antoni Furió, en la p. 20 de “Història del País Valencià‎” diu que “Tampoc la conquesta cristiana no comportava necessàriament la creació del regne de València…”, i Enric Guinot, en la p. 121 de “Les senyories medievals: una visió sobre les formes del poder feudal” escriu que“Al capdavall, la mateixa creació del regne de València, en comptes d’incorporar directament les terres valencianes a l’Aragó o de fraccionar-les entre Aragó i Catalunya, no havia estat sinó un acte d’afirmació del poder reial”.

Moltes vegades hem parlat i demostrat l’independencia de la llengua valenciana respecte a qualsevol atra, i mes concretament, front al catala. Molts documents aixina l’acrediten: “Reperi in Hispania lenguas, verterme propiam: Cantabricam, Graecam, Latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam”. ( Tractatus de Regimine Urbis et Regni Valentiae , Llorenç Matheu i Sanz, 1654, p. 504).

Tambe ho acreditava Pere Joan Porcar, el 1612, en Coses evengudes en la ciutat e regne de Valencia , al dedicar “una Cançó en alabanza de mosén Francés Geroni Simó, en totes les llengües: Valencia, Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai, Frances, Negre y Morisco”.

Breve resumen Histórico de la lengua:

Desde la caída del imperio romano, el latín se iba degenerando, transformándose en las lenguas romances, con las diferentes peculiaridades de cada región.

L’any 2001, l’Universitat de Valencia, publicà el llibre “Estudis de filologia valenciana”. Antoni Ferrando, que no se’n pert una, fa la “Nota del editor”. El llibre consta d’una seleccio de texts de Joseph Gulsoy. I entre els “escrits seleccionats”, en la p. 173, en l’apartat II “La unitat de l’idioma 1. Els mots” llegim: “El senyor Mourelle de Lema (vore image de portada), amb gran porfídia, s’ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s’havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”

Per a acabar en l’analisis, per damunt damunt de les caracteristiques del “mossarap” valencià parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians i islamisats), en relacio a les mentires que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337), seguirém en la que fa 8.

8.- “El iod no tenia zumzeig i a vegades queia: Faios 'faigs', Poio 'puig', Montroi 'mont roig', Meanes (Atzeneta del Maestrat) 'mitjanes'”.

Comencem malament, perque aixo de “a vegades”, es evident que no dona una caracteristica que puga propugnar-se com a “llei”, ya que tambe es podria dir lo contrari “a vegades no queia”. Voldria dir que quan “no queia”, l’evolucio del romanç valencià era identica a la del romanç català. Els “Catarroja”, Ribarroja”, “Massarojos”, “Carraixet”, “Moixent”... del Repartiment, mostren “quan no queia”.

Hui seguirém comentant les caracteristiques del romanç valencià prejaumi parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians o islamisats), en relacio a les “lleis fonètiques del mossàrab oriental”, que s’han tret de la manega els catalanistes. Continuem en l’orde que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337).

2.- “No diftongació espontània de e i o breus llatines: Petra < petra, Ripelles (Relleu) < *ripellas, Boatella (València) <*bovatella, Puçol < puteolu, Bunyola < balneola, Nerola (Vimbodí) <*nigrola, Riola < *rivola”.

Segons aço, l’evolució del romanç valencià previ a la reconquista seria identica a la del català.

Es curios com s’apela a la ciencia per a explicar quasi qualsevol cosa. Ultimament, sobre tot els politics, recurrixen ad ella en massa freqüencia: “Aço está cientificament demostrat”; “ho avalen els cientifics”; “el mon cientific ho te superat”; etc. No entrare a analisar els curricula d’eixos cientifics, ni la definicio del terme. Pero, si que m’agradaria senyalar que en la polemica sobre l’identitat del valencià no existix el raonament cientific al que tant s’apela. Creure cegament en lo que alguns politics pseudofilolecs nos diuen sobre este assunt, per moltes voltes que ho repetixquen, mes que ciencia es un acte de fe.

I es que, en assunts de llengua, parlar de ciencia pot conduir a errors. Ya ho dia Miquel Adlert Noguerol, en el seu llibre En defensa de la llengua Valenciana, 1977, pps. 18 i 19). : “L’Idioma no es una qüestio cientifica en el sentit de ser un producte d’una ciencia, sino al reves: una ciencia – la filologica- es producte de la llengua...”

Previament a entrar en el fondo del tema, pot ser interessant situar el significat de la paraula “mossarap”, sent que ha acabat sent polisemica. Procedent de l’arap “musta‘rab”, que vol dir arabissat, es gasta tant per a nomenar als cristians que vixqueren “sots senyoria de moros”, com per a nomenar la llengua romanç parlada fonamentalment per la poblacio autoctona (cristiana o islamisada).

Vegem com al parlar de “mossarap”, es mescla “poder”, “religio” i “llengua” en un coctel explosiu que ha donat frases, com la famosa “hábleme usted en cristiano”.

Per aixo es mes aclaridor dir “romanç valencià”, per a referir-nos a la llengua hereua del llati vulgar, que parlaven els valencians descendents dels iberorromans, anteriorment a la vinguda de Jaume I, independentment de que foren cristians o musulmans.

El pronte floriment de la llengua i cultura valencianes va afavorir l’aparicio dels primers estudiosos del lexic valencià.

Anem a analisar quatre autors que destacaren en els sigles XV i XVI com lexicografs.

I. Un escritor valencià que mereix la nostra consideracio es el lexicolec i notari Joan Esteve, autor del primer diccionari impres en llengua romanica, Liber Elegantiarum(1), editat, sent Pontifex Inocenci III, en l’any 1489, encara que ya el tenia acabat en 1472.

En el “colofo” de l’obra, escrit en llati, l’autor resalta la seua consciencia idiomatica singular valenciana en fer constar: “Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentiana lingua exactissima diligentia emendatus”.