Cultura

UNA FALSA reliquia

El Peno de la Conquista: una falsa relíquia I

En el sigle XIV, pero sobre tot en el XV, florixen quantitat de relíquies que son entregades a les iglésies, sense importar molt ni la seua procedència, ni per descontat la seua autenticitat. La fama i prestigi que alcançaven determinats temples per estos vestigis (no qüestionats per la mentalitat ciutadana de l'época), conseguien, d'una banda, fidelisar als feligresos pròxims (eren temps on proliferaven la construcció massiva d'iglésies), i d'una atra, i en funció del tipo de relíquia, obtindre un continu pelegrinage per a la contemplació de les mateixes, lo que es traduïa en un aument considerable de donatius.

Cuando Cataluña VALENCIANIZÓ SU IDIOMA

Sorprende el epígrafe, pero es correcto. Hacia 1600, Andreu Bosch se desesperaba por la tendencia extendida en Cataluña de dar supremacía “e imitar a la Lengua Valenciana” (Títols d´honor. Perpinyà, 1628).

Esta influencia también afectaba al mismo Bosch, pues, aunque critica que sus compatriotas “mudaran la vocal a, en e” (p. 27) razonaba que escribir “las nostras ciencias” era menos correcto que “les nostres ciencies”.

En las mismas fechas, el catalán Onofre Pou, con su “Thesaurus”, Ilevaba hasta Perpignan el léxico valenciano: otonyo (no tardor), chiquet y chiqueta, iglesies, chulla, mija, servisis, car-chofa, giner, puncha, etc.

Con esta inmersión idiomática (deseada, no impuesta), una parte de Cataluña y Aragón valencianizaron su idioma a fines del siglo XVI. Fuera de esta influencia quedaron la parte oriental del territorio, incluida Barcelona. Eran tiempos en que el mismo Cervantes diferenciaba la dulzura del valenciano de la ruda “lengua gascona y catalana” (Quijote, II, Cap. 60), aludiendo erróneamente al occitano como gascón.

La FALSA MURALLA de la Llengua

 I

En la revista “L'Espill” de la primavera/estiu de l’any 1979, es troba una “Memoria” de Robert I. Burns titulada “La muralla de la llengua”. Burns, despres d’expondre les teories tradicionals que han mantes la pervivencia del romanç, durant la dominacio musulmana, pontifica diguent que “El conjunt dels fets, però, demostra que els dos pobles no s'entenien, i que el mur que els separava era la llengua àrab”. Anem a demostrar un conjunt de fets que tomben per terra estrepitosament, eixa pretesa muralla.

Cocentaina, es conquistada l’any 1244, per Jaume I. La revolta d’Al Azraq començada l’any 1245 i no controlada fins a 1258, deu ser la rao per la qual la carta pobla, data, segons Sanchis Sivera, de l’any 1260. Joan Ponsoda, transcriu part dels llibres de la Cort de del Justicia de Cocentaina, en el seu llibre "El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”

LAS BARRAS ROJAS Y AMARILLAS de la Iglesia

La hondas raíces de la Real Senyera

Ricart García Moya

1 estiguí dotorejant per chicotetes&nbsp;iglesies. N'hiavía molta vellea en tot&nbsp;y, de la foscor dels temps migevals,<br />
sobreixíen grans estandarts en roig&nbsp;y groc, cromatisme adoptat dels&nbsp;pagans per Silvestre I, en el sigle IV." data-entity-type="file" data-entity-uuid="9c21d2fb-564e-4893-b691-81bccdc1280b" height="362" src="/sites/default/files/inline-images/LasBarras_1_R.jpg" width="272" />

Actitudes políticas conciliadoras de fray VICENTE FERRER

Los actos programados dedicados a homenajear el año jubilar vicentino están finalizando; pero la profunda devoción que los valencianos profesamos por este eminente santo valenciano continua plenamente viva.

La Real Academia de Cultura Valenciana no ha sido ajena a esta celebración. A lo largo de este año ha organizado un ciclo de conferencias dedicadas a analizar la figura y el entorno del dominico valenciano; le destinará un volumen de los “Anales” de la RACV que recogerá diversos artículos que estudian la polifacética personalidad de fray Vicente Ferrer, y el 4 de noviembre inauguró la exposición “Sant Vicent Ferrer, les claus d’un home de Deu”.

IDIOMA VALENCIANO y género gramatical en -iste

El corporativismo universitario femenino y masculino, tras el eslogan mítico de la autonomía intelectual, actúa agresivamente enmanadas defensoras de la tramoya del discurso hegemónico que, en el viejo Reino, ordena la catalanización de la sociedad. Quien incumple esta premisa queda excluido del pesebre clientelar. De ahí que cualquier española con formación cultural media o alta suponga que no existe un idioma llamado valenciano. Así se lo enseñaron desde la escuela a la universidad, por lo que un artículo que defienda la existencia del mismo será, supuestamente, fruto de la ignorancia o politización idiomática. La actual invisibilidad y prohibición de la lenguavalenciana en la Administración y Enseñanza es un hecho y, además, se veía venir. En 1881, una revista literaria denunciaba “la tendencia de algunos escritores catalanes que quieren absorber el idioma valenciano en el suyo” (Revista de Valencia, t.II, diciembre 1881). Hoy, oficialmente, lo han logrado.

VALENCIANS i catalans (i cap. 4)

(VII)

El "Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim", referit a l’any 1462, nos fa saber que: "Disapte, a XVIII° de març, de mati. fonch l'armada de Catalunya en lo Guerau,(Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren.". Com no en degueren tindre prou, tornaren i "Divenres, a VII de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e feren la via de Yviça.". ¡Redell quins germanets mes refurtadorets nos han eixit!

Suscribirse a Cultura