INTRODUCCIO

Despres de saludar al Deca de la Real Academia de Cultura Valenciana, Excelentissim Senyor Don Joan Lladró; al Sr. Director de la secció de Llengua i Lliteratura reverend Don Joan Costa i Català, academics i demes membres d’esta prestigiosa entitat cultural, i selecte auditori, vullc agrair l’honor que me procuren al nomenar-me Academic Numerari. I, en una actitut de justa modestia passen a llegir-los el meu discurs d’ingres, estos amics impagables que han segut els meus ulls, el meu cor i la meua vida.

Respecte del Llibre del Repartiment, es important coneixer lo que deixà escrit Alcover, “Alma mater” del “Diccionari Català Valencià Balear”, i una persona que es dedicà tota sa vida a treballar, sense fer us de la manipulacio que acompanya als acatalanats de hui que tots coneguem. Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), expon unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolleti del Diccionari”.

Com els catalanistes pensen que els “mossaraps” valencians no son mes que fantasmes, en consequencia no els busquen, i per tant, no els troben. Com imagine que, a banda de repetir sense parar els destrellats que inventen per separat, deuen investigar, encara que siga poc, segurament, si ne veuen algun, ixen fugint, com si no l’hagueren vist, per por a que s’assole el dogma.

I una mostra de que no es tan dificil trobar-los, es que nomes en una miqueta d’aficio, crec haver-ne trobat algun, llevat de que puga haver algun error.

En les pp. 356-357 de la tesis sobre “Ermesèn vida y obra de la condesa”, consta document de 6 d’abril de 1020, segons el qual, “Ermesèn y su hijo Berenguer (Ramón I); condes de Barcelona, vendieron a los habitantes de “Corrone subteriore” (Corró de Baix) el derecho de poder construir un riego hasta “Corrone superiore” (Corró de Dalt)”. Llegim: “Sig+num Guillelmi de Denia, notarii” ¡Un notari de Denia a qui li dien Guillem i es trobava en Barcelona en l’any 1020!

L’antroponimia es l’estudi de l’orige i significat dels noms de persona. La voracitat catalanista, consentida pel meninfotisme valencià, ha estes l’idea de l’inexistencia d’una antroponimia propia valenciana, que ha segut convertida en una derivacio de la catalana i aragonesa. Per a variar, tornem a estar davant d’una atra gran mentira.

Farem una miqueta d’historia. No cap dubte, que una part del poble valencià hereu dels iberorromans, be per conviccio, be per coaccio, acabà convertint-se a l’islam. Eren els “muwallads” o muladis. Mahmud ali Makki de l’Universitat de El Cairo escriu en “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses” que “Se sabe que los elementos cristianos que abrazaban el Islam a manos de algún árabe podían llevar la misma “nisba” (gentilicio) de sus patronos, calificándose de “mawla” (liberto) de sus amos”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista” parla de “parentesco ficticio” diguent que “los no árabes que deseaban convertirse fueron obligados a encontrar un patrón árabe de quien se convertían en clientes (mawla). De este modo, bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha denominado aspecto tribal”. Es sap que alguns muladis, per a alcançar quotes de poder, inventaven falsos origens. Uns atres reivindicaven l’orige autocton, com vorem. Es representatiu, que els cronistes musulmans, no es posaren d’acort en la genealogia, del rei Llop de Valencia. I a tot aixo, com si d’eixos cronistes es tractaren, els catalanistes s’ho passen de lo mes be perdent el temps pegant-li voltes a una ficcio, per a no reconeixer que l’immensa majoria de la poblacio no eren mes que descendents d’iberorromans valencians.

Epalza i Llobregat, escrigueren ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13). Mantenen que la debil cristianisacio previa a la conquista musulmana del 713, feu que en dos generacions, desapareguera el cristianisme de terres valencianes, sent la principal causa, l’absencia de bisbats. La conclusio de la desgavellada hipótesis es que “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante pudieron haberse completado hacia el año 800. Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”, el califica de “influyente artículo”. En acabant de senyalar que la hipótesis d’Epalza i Llobregat, “no se halla exenta de problemas”, els recorda que “Los cristianos en la Edad Media podían ser bautizados sin la intervención de un obispo e incluso de un sacerdote, especialmente en zonas remotas donde hombres laicos debían sustituirles”. Bulliet, es l’autor d’una “teoria de la conversio” que critiquen Epalza i Llobregat.

El “Consolat de Mar” es una recopilación de derecho consuetudinario marítimo elaborado por jurisconsultos a partir del siglo XIII. El contenido originario del Libre del Consolat de Mar está constituido por disposiciones sobre procedimiento y derecho mercantil y marítimo. Según F. de P. Momblanch, los 42 capítulos que forman el orden judiciario del “Consolat de Mar” de Valencia son del siglo XIV; el 43 es una pragmática de Jaime I, y el 35 se refiere a “les portades” de Alejandría; los 37 últimos están dedicados a legislar sobre aspectos de la armada.

El “Consolat de Mar” es un código de la legislación marítimo-comercial, compendio de la multisecular acumulación de ordenaciones, usos y prácticas comerciales, recogidas y sistematizadas por “savis homens qui van per el mon” y por “nostres antecessors”, como se afirma en algunos capítulos.

A 19 d’abril de 1238, Zait Abuzeit, dona al bisbe de Sogorb les iglesies d’Alpont, Tuejar, Domenyo i atres (p. 87 de “Segorbe en el siglo XIII” de Garcia Edo) Llegim: “...quod ego Aceyt Abuçeyt, vel potius Vincentius, rex Valentie, nepos Miramamolin, ductus spontanea...”. Lo mateix havia fet el 22 d’abril de 1236, respecte de les iglesies de l’Alt Millars: “...quod nos, Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencie, nepos Almiramamolini; attendens...”. (Archiu del Regne de Valencia. Real Justicia. Vol. 806 ff, 18-20v). El 30 de giner de 1232, en Terol, Abuzeit havia renunciat als seus drets sobre la ciutat de Valencia a favor de Jaume I: “...ego, Çeyd Abuçeyd, rex Valentia... domno Jacobo, regi Aragonum...”. De 1225 es escritura 1ª que consta en el “Bullarium ordini Sancti Jacobi”, de la qual es despren l’oferiment de vassallage d’Abuzeit a Fernando III de Castella.

Me llama mi amigo Sansano de Elche y, entre cotilleos, me informa del feroz debate sobre la misteriosa voz 'ixcá' (cast. '¡ójala!'), posible descendiente díscolo y lejano de la construcción semítica 'in sa llah' , origen del 'ixala' conservado por sefardíes neoyorquinos.

José Vicente Gómez Bayarri y María del Carmen Aura Busó
Académico de la RACV y Catedrática de Lengua de Bachillerato

La arrogancia del cientificismo exclusivista del que presumen ciertos docentes e instituciones con el objetivo de la imposición del sofisma de la estandarización homogeneizadora del catalán a los valencianos resulta, cuanto menos, incoherente y peligrosa.

Un ejemplo de ello es el acuerdo de colaboración impulsado por la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes Balears y l’AVL para implantar “una normativa lingüística inclusiva i unitària” del valenciano con el catalán.

“Crear” vol dir “establir, fundar o introduir per primera volta”. Convindrem en que tot lo que existix, o ha segut creat, o es producte de l’evolucio. Nomes els falsaris darrere d’algun vergonyos interes, poden mantindre que es crea lo que ya existix.

Els catalanistes, han mantés que Jaume I fon el “creador” o “fundador” del Regne de Valencia. Vejam uns eixemples: Enric Guinot Rodríguez, en la p. 240 de “Els fundadors del Regne de Valencia I” escriu sobre “...el fet que Jaume I, en aquest cas, va crear un nou regne: el Regne de Valencia”. Rosa Enguix Alemany i Joaquim Seró Dobón escriuen en “Història d'Espanya: què ensenyar?”, que “…la resta del curs la dedicàvem al programa d’Història d’Espanya i alguns temes del País Valencià com la fundació del regne de València…”. Juan Vicente García Marsilla en la p. 164 de “Història de L'art Medieval‎”, nos diu que “…el procés de creació del regne no va ser gens fácil.”. No acaben de posar-se d’acort en el moment de la presunta “fundacio”. Si Guinot, en la p. 14 del llibre citat parla de la “creació del Regne de Valencia l'any 1240”, en la p. 33 del llibre “Temps de rebel·lió: 25 d'abril dia commemoratiu a la Universitat de València”, distints professors universitaris mantenen “...la creació del Regne el 9 d’octubre de 1238...”. Ho presenten com un acte d’arbitrarietat i de demostracio del poder de Jaume I. Aixina, Antoni Furió, en la p. 20 de “Història del País Valencià‎” diu que “Tampoc la conquesta cristiana no comportava necessàriament la creació del regne de València…”, i Enric Guinot, en la p. 121 de “Les senyories medievals: una visió sobre les formes del poder feudal” escriu que“Al capdavall, la mateixa creació del regne de València, en comptes d’incorporar directament les terres valencianes a l’Aragó o de fraccionar-les entre Aragó i Catalunya, no havia estat sinó un acte d’afirmació del poder reial”.