I
Crec que els dos termens que he triat resumixen el proces electoral del 23J en la mida que definixen percepcions i realitats.
Estava plantejat socialment com un plebiscit del govern ‘sociocomuniste’ (bolivaria, filoetarra i antipatriota). Lo de comuniste suponc que ho diran per l’intervencio estatal durant la pandemia i les ajudes a empreses i treballadors ¿no? Igual hauriem d’haver deixat actuar la ‘destruccio creativa’ del neolliberalisme.
La frustracio s’ha donat en el Partido Popular que, a pesar d’haver guanyat significativamernt (48 diputats i 3 millons de sufragis, respecte a 2019) està practicament a soles i nomes pot tindre el soport de Vox i algu mes, pero que tampoc li garantisen la majoria suficient. Frustracio tambe en Vox que pert votants i diputats (19 menys) i el convertixen en soci irrellevant.
La resistencia la trobem en l’atre bloc. El Partido Socialista Obrero Español, contra tot pronostic, ha recuperat votants (un millo) i un diputat. La diferencia de sufragis en el PP no justifica la diferencia de 16 escans menys. El soci de llegislatura, Sumar, ha aguantat la tendencia descendent i destructiva de Podemos, en perdua de papertes i representants (600.000 i 7 respecte al 2019).