(V)

En la pagina 25 del llibre "Alfons de Borja y la ciudad de Valencia", referent al valencià Arinyo, llegim que "...en 1419, los jurats, advertidos de las intrigas de ciertos curiales que pretendían su destitución para que lo sustituyera el catalán Pere Margaf, actuaron con rapidez y contundencia en su favor, consiguiendo que permaneciese en la cancillería, precisamente por su condición de valenciano: aparte de él -alegaban- "de aquesta ciutat no y ha home de ploma en cort". Per esta volta, les intrigues dels catalans, no pogueren en els valencians. ¿Com acabaràn les continues intrigues que hui menegen catalans i catalanistes en contra de la personalitat valenciana?

(III)

En maig de 1410, muigué el rei Martí sense deixar descendencia. Entre els pretenents a la corona, destacaven Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. Havien de decidir "nou persones eletes al Parlament sobre la declaracio de qui havia de ser nostron Rey e Senyor, tres de cascun Regne: Arago, Valencia e Principat de Cathalunya" ("Llibre de memories")

 (I)

Nomes havien passat 10 anys de la mort de Jaume I, quan l'octubre de l'any 1286, el seu net, el rei N'Amfos (Amfos I), fill de Pere I, concedí en Borriana, als "homens de la ciutat e totç los altres lochs del Regne de Valentia" el privilegi de fer Unió,"pusquen fer unitat ab sagrament". El privilegi autorisava a pendre mides estrategiques "possitis ponere cathenas per carrarias", per a defendre les llibertats i privilegis del Regne, "conservationem nostrae regaliae et iurium nostrorum"

El 9 de maig de 1347, regnant Pere II de Valencia, els jurats de la ciutat de Valencia convoquen l'Unió, per rao de molts i diversos agravis, perjuïns i actes contra "furs, uses, privilegis e libertats del regne de Valencia", que havien segut fets " per lo molt alt senyor rey e per sos officials e jutges delegats", els qui havien dit" que.l molt alt senyor rey es en possessio de no servar furs, privilegis, bons usos et libertats."

Lea esta revista en formato PDF.

La simbiosis entre l’Iglesia i la llengua valenciana era perfecta fins ara, com hem vist en els articuls anteriors. Multitut son els testimonis d’autors que certificaven que les seues obres estaven traduides o redactades en la llengua que parlava el nostre poble: la valenciana. Son proves incuestionables que deixen en evidencia ad aquells que s’encaboten en negar la seua existencia en uns casos, d’adulterar-la en atres, i quan no, directament suplantant-la, com es el cas de la nostra ben pagada, encara que nos traicione, Academia Valenciana de la Llengua (AVL).

L´"ACORD" DE L’ACADEMIA SOBRE EL "RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ."

I

El contingut del titul que he donat al present articul, es troba publicat en el DOGV de 24/06/2002

Eximenis, en 1383, en "Lo regiment de la cosa publica", definí la llengua valenciana, al dir: "…lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres he ha presos los millors".

Els "il·lustrissims", per conte d´identificar i establir "los millors" vocables, els barrejen en "los pus durs e los pus mals sonants vocables" del català, perque saben que es l´unic cami que tenen, per a intentar conseguir la disolucio de la llengua valenciana dins d´un "totum revolutum", que preten la desaparicio de les caracteristiques que la individualisen.

Denunciaven en l’articul anterior un nou intent de catalanisacio per part de l’AVL (el de l’iglesia), a traves del nou missal que, per la força, volem imposar al poble valencià, indistintament de que no conte en el respaldo oficial de les autoritats eclesiastiques.

Com comentaren abans, dos de les primeres obres sacres impreses traduides a una llengua romanç en el mon varen ser en llengua valenciana: la Biblia de Bonifaci Ferrer aixina com el Kempis de Miquel Pereç, lo que indica no a soles l’importancia lliteraria de la nostra terra, i l’extraordinaria preparacio dels nostres autors, sino el compromis de que el poble tinguera, per a una millor comprensio i assimilacio, les obres religioses en la seua llengua, la valenciana.

La produccio lliteraria religiosa en llengua valenciana, ademes de reconfortar l’espirit dels nostres paisans, va servir inclus de folga per a personages de fora del nostre Regne, com eren figures de la talla de Juan de Ávila, o inclus de santa Teresa de Jesús.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), en un intent mes d’adoctrinar-nos en el catala, s’ha decidit a traduir el missal. Baix l’excusa de fer un servici als valencians, volen conseguir que el nou arquebisbe, que es te que nomenar dins d’uns mesos, aprove lo que no han conseguit en Agustín García-Gasco durant cartorze anys: la catalanisacio de l’Iglesia. No obstant, l’AVL ha advertit que, indistintament de contar o no en el suport del arquebisbat, el publicarà i distribuirà, per a que els retors que ho desigen pugen utilisar-lo en la lliturgia, encara que no siga oficial.

Esta institucio, al servici de la dogmatisacio del catalanisme, pero sufragada pels imposts dels valencians gracies a l’aquiescencia del PP, ya va intentar en decembre de 2002 la seua aprovacio, encara que afortunadament va ser paralisada pels bisbes de les tres diocesis en juny de 2004, argumentant l’inexistencia de “un acort definitu” sobre la llengua.

El comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llatí, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”.

Que vol dir en valencià:

“Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”.

Alerta, fills de Valentinia, fills del Regne Valenciá, alerta! Alerta que’l modern instrument de conquista es la llengua. A defendre els drets de preeminencia que sus les demés llengües te dins de nostra Patria la nostra llengua valenciana, la llengua de les nostres mares. A repelir la invasió, la odiosa invasió de qualsevol llengua forastera. [...]

Els valencians tenim, puix, lo sagrat deure de defendre únicament la llengua Valenciana (valenciana, si senyor, no la de… qualsevol atra Espanta [sic] per més volguda que’ns sia, ni tampoco lo dialecto valenciani, castellanisat i rebordonit.’’