El corporativismo universitario femenino y masculino, tras el eslogan mítico de la autonomía intelectual, actúa agresivamente enmanadas defensoras de la tramoya del discurso hegemónico que, en el viejo Reino, ordena la catalanización de la sociedad. Quien incumple esta premisa queda excluido del pesebre clientelar. De ahí que cualquier española con formación cultural media o alta suponga que no existe un idioma llamado valenciano. Así se lo enseñaron desde la escuela a la universidad, por lo que un artículo que defienda la existencia del mismo será, supuestamente, fruto de la ignorancia o politización idiomática. La actual invisibilidad y prohibición de la lenguavalenciana en la Administración y Enseñanza es un hecho y, además, se veía venir. En 1881, una revista literaria denunciaba “la tendencia de algunos escritores catalanes que quieren absorber el idioma valenciano en el suyo” (Revista de Valencia, t.II, diciembre 1881). Hoy, oficialmente, lo han logrado.

(VII)

El "Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim", referit a l’any 1462, nos fa saber que: "Disapte, a XVIII° de març, de mati. fonch l'armada de Catalunya en lo Guerau,(Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren.". Com no en degueren tindre prou, tornaren i "Divenres, a VII de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e feren la via de Yviça.". ¡Redell quins germanets mes refurtadorets nos han eixit!

(V)

En la pagina 25 del llibre "Alfons de Borja y la ciudad de Valencia", referent al valencià Arinyo, llegim que "...en 1419, los jurats, advertidos de las intrigas de ciertos curiales que pretendían su destitución para que lo sustituyera el catalán Pere Margaf, actuaron con rapidez y contundencia en su favor, consiguiendo que permaneciese en la cancillería, precisamente por su condición de valenciano: aparte de él -alegaban- "de aquesta ciutat no y ha home de ploma en cort". Per esta volta, les intrigues dels catalans, no pogueren en els valencians. ¿Com acabaràn les continues intrigues que hui menegen catalans i catalanistes en contra de la personalitat valenciana?

(III)

En maig de 1410, muigué el rei Martí sense deixar descendencia. Entre els pretenents a la corona, destacaven Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. Havien de decidir "nou persones eletes al Parlament sobre la declaracio de qui havia de ser nostron Rey e Senyor, tres de cascun Regne: Arago, Valencia e Principat de Cathalunya" ("Llibre de memories")

 (I)

Nomes havien passat 10 anys de la mort de Jaume I, quan l'octubre de l'any 1286, el seu net, el rei N'Amfos (Amfos I), fill de Pere I, concedí en Borriana, als "homens de la ciutat e totç los altres lochs del Regne de Valentia" el privilegi de fer Unió,"pusquen fer unitat ab sagrament". El privilegi autorisava a pendre mides estrategiques "possitis ponere cathenas per carrarias", per a defendre les llibertats i privilegis del Regne, "conservationem nostrae regaliae et iurium nostrorum"

El 9 de maig de 1347, regnant Pere II de Valencia, els jurats de la ciutat de Valencia convoquen l'Unió, per rao de molts i diversos agravis, perjuïns i actes contra "furs, uses, privilegis e libertats del regne de Valencia", que havien segut fets " per lo molt alt senyor rey e per sos officials e jutges delegats", els qui havien dit" que.l molt alt senyor rey es en possessio de no servar furs, privilegis, bons usos et libertats."

Lea esta revista en formato PDF.

La simbiosis entre l’Iglesia i la llengua valenciana era perfecta fins ara, com hem vist en els articuls anteriors. Multitut son els testimonis d’autors que certificaven que les seues obres estaven traduides o redactades en la llengua que parlava el nostre poble: la valenciana. Son proves incuestionables que deixen en evidencia ad aquells que s’encaboten en negar la seua existencia en uns casos, d’adulterar-la en atres, i quan no, directament suplantant-la, com es el cas de la nostra ben pagada, encara que nos traicione, Academia Valenciana de la Llengua (AVL).

L´"ACORD" DE L’ACADEMIA SOBRE EL "RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ."

I

El contingut del titul que he donat al present articul, es troba publicat en el DOGV de 24/06/2002

Eximenis, en 1383, en "Lo regiment de la cosa publica", definí la llengua valenciana, al dir: "…lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres he ha presos los millors".

Els "il·lustrissims", per conte d´identificar i establir "los millors" vocables, els barrejen en "los pus durs e los pus mals sonants vocables" del català, perque saben que es l´unic cami que tenen, per a intentar conseguir la disolucio de la llengua valenciana dins d´un "totum revolutum", que preten la desaparicio de les caracteristiques que la individualisen.

Denunciaven en l’articul anterior un nou intent de catalanisacio per part de l’AVL (el de l’iglesia), a traves del nou missal que, per la força, volem imposar al poble valencià, indistintament de que no conte en el respaldo oficial de les autoritats eclesiastiques.

Com comentaren abans, dos de les primeres obres sacres impreses traduides a una llengua romanç en el mon varen ser en llengua valenciana: la Biblia de Bonifaci Ferrer aixina com el Kempis de Miquel Pereç, lo que indica no a soles l’importancia lliteraria de la nostra terra, i l’extraordinaria preparacio dels nostres autors, sino el compromis de que el poble tinguera, per a una millor comprensio i assimilacio, les obres religioses en la seua llengua, la valenciana.

La produccio lliteraria religiosa en llengua valenciana, ademes de reconfortar l’espirit dels nostres paisans, va servir inclus de folga per a personages de fora del nostre Regne, com eren figures de la talla de Juan de Ávila, o inclus de santa Teresa de Jesús.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), en un intent mes d’adoctrinar-nos en el catala, s’ha decidit a traduir el missal. Baix l’excusa de fer un servici als valencians, volen conseguir que el nou arquebisbe, que es te que nomenar dins d’uns mesos, aprove lo que no han conseguit en Agustín García-Gasco durant cartorze anys: la catalanisacio de l’Iglesia. No obstant, l’AVL ha advertit que, indistintament de contar o no en el suport del arquebisbat, el publicarà i distribuirà, per a que els retors que ho desigen pugen utilisar-lo en la lliturgia, encara que no siga oficial.

Esta institucio, al servici de la dogmatisacio del catalanisme, pero sufragada pels imposts dels valencians gracies a l’aquiescencia del PP, ya va intentar en decembre de 2002 la seua aprovacio, encara que afortunadament va ser paralisada pels bisbes de les tres diocesis en juny de 2004, argumentant l’inexistencia de “un acort definitu” sobre la llengua.