EDITORIAL

Llengua i mes llengua

El tema de la llengua –a la que els que manen seguixen sense posar-li nom– no para de donar maldecaps a politics, academics-politics i demes vividors de l’assunt.

Hem vist que anteriorment a la reconquista de Jaume I, els valencians autoctons parlaven en algemia valenciana o romanç valencià, independentment de la religio que professaren. En esta part de l’articul anem a comprovar, que els cristians forasters que vingueren durant la reconquista, no tingueren problemes de comunicacio en els valencians, perque tots parlaven en algemia o romanç. No cal dir, que entre els habitants del territori valencià, tambe hi havien descendents d’araps i nortafricans -almoravits i almohades- i immigrants d’uns atres territoris, desconeixedors del romanç valencià.

Anem a vore cóm ho barregem per a que parega nou, pero es la mateixa canço de fa 20 anys (i 40 i 60 i 100). Sempre estem en el mateix rogle, revolant el colomer, i d’ahi no eixim, no poden eixir, no volen eixir: l’unitat de la llengua (catalana) es sagrada, i li pegarém totes les voltes que vullgam al nano, pero no passarém de les preferencies, de les recomanacions, dels doblets, del coloquialisme, de la conveniencia, de l’informalitat, dels registres, del folclor, de la gastronomia, de la festa, ¡che!, de l‘anar per casa. Ya ho expongue el precursor Eduard Martínez Ferrando: “A la meva Valencia no deu existir altra llengua ni altra literatura que la catalana, ni altre esperit nacional que’l nacionalisme catalá” (El Poble Catalá, 5-6-1910). Es la fulla de ruta.

En relacio al cristianisme valencià prejaumi del s. XIII, considere interessant saber que a principis del XIII es celebraven misses en Valencia. El fet s’arreplega en els  “Annales de Odericus Reinaldus”, en relacio a la vida de Joan de Mata o “Joannis de Matha” (1150-1213), fundador de l’orde Trinitaria, que vingue a Valencia a redimir catius, parlant-se d’una missa en honor de la Mare de Deu “Aliquando Valentiam venerat… Missam de Beatam Virgine celebravit…”. ¿En la “ecclesiam beate Marie extra murum”, de la que es parla en un diploma del Sit? La presencia de redentors de catius d’esta orde en Valencia, degue ser numerosa entre 1202 i 1214, si creguem als cronistes trinitaris, que afirmen haver tret l’informacio de l’archiu d’Avinganya, i citen com a visitants a Ioannes de Matha, Guillelmus de Vetula, Gualbertus, Raymundo de Rubira, Bernardo de Sarreano, Thomas de Lerida, Petrus i Mattheus.

Les persones som molt credules (inclus els conspiranoics que veuen conjuncions de poder i maldat per totes les bandes) i acceptem sense massa discrepancies l’agenda (els temes) i l’orientacio que nos sugerixen els mijos de comunicacio. Comente tres eixemples per a reflexionar: l’opinio publicada ni es l’opinio publica ni es la veritat.

El primer es l’oli. Est estiu (2023), encara que portaven prou de temps preparant el –metaforic– jaç, no hi ha hagut mig de comunicacio ni profeta economic que no haja comentat lo car que era est aliment. No estranyava vore programes i reportages a on este ‘or lliquit’, exacte, costava 10 i 11 euros el litro (oli verge extra). I te treyen comerços en estos preus i li preguntaven a la gent i tots, tots, no sabien qué fer-se en lo car que estava.

Per a estudiar la continuïtat del cristianisme valencià fins al moment de la reconquista, partirém de mitan s XII, quan la major part dels cristians dimmis o protegits de l’Espanya musulmana patiren el fanatisme dels moments inicials de la conquista almohade. Els cristians del territori valencià, s’estalviaren estos moments inicials de fanatisme almohade, perque Ibn Mardanis el peniscoli, posteriorment conegut com a rei Llop, que fon rei de Valencia des de 1146, els feu front, i evità que els almohades chafaren territori valencià, practicament fins a la seua mort, que succei l’any 1172.

Assegurava Sanchis Guarner en Introducción a la historia lingüística de Valencia (1948) que “además de nuestra romanidad, nos enorgullecemos los valencianos de nuestra catalanidad”, sent llògic, per tant, “que nuestra lengua valenciana haya sido románica y catalana” (p. 28).

El caracteristic sufix -ea que usem els valencians per a formar substantius comuns –sobre tot abstractes– i la solucio donada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVLl– no son novetats per a mi. Les he tractades de forma extensa (–2020– El genuïnisme i l’autoodi, pp. 189-192) i abans de mi ha tractat l’evolucio diacronica Francesc de Borja Cremades (–1982– La llengua valenciana, en perill, pp. 155-181), pero no ve mal recordar alguna curiositat.

Per resumir, es un sufix prolific i està generalisat en el nostre territori excepte –no totalment– una zona del nort, de transicio en el catala (recordem que alli la norma es -esa i en castella -eza). Antigament alternaven -ea i -esa si be la decantacio natural eliminà el segon en la produccio lliteraria i en la parla. En molts autors trobem les dos formes (en predomini de -ea), pero tambe hi ha ocasions que es unic -ea.

EDITORIAL

Un estiu mogut i un nou curs batallador

Els resultats de les passades eleccions de maig, municipals i autonomiques, han permes noves majories en Valencia. Tant en les Corts com en molts ajuntaments s’han conformat governs conservadors i/o de dretes, governs de PP junt en Vox. Els del partit d’Abascal entraren fort en alguna d’estes institucions, especialment combatius en el pancatalanisme instaurat durant decades per una classe politica colaboracionista en dita ideologia, la qual ha trobat en les dos ultimes llegislatures una espenta extra en eixe conglomerat que es Compromís.

Hem vist que els musulmans i jueus autoctons no havien deixat de parlar romanç en s. XIII, i es evident que els cristians protegits o “dimmis” tambe continuaven parlant-lo. Pero hem comentat les raons per les quals no es facil trobar referencies d’estos cristians, gens apreats pels musulmans o cristians que ostentaven el poder politic i religios, a pesar de que segurament eren prou numerosos, com en la Lisboa de principi del s XII, a on la mitat de la seua poblacio continuava professant el cristianisme. Ademes, que no siga facil trobar referencies als cristians dimmis, no vol dir que siga impossible.