De tant en tant, des del paradigma catalaniste nos sorprenen en algun descobriment idiomatic. Haurien de llegir un poc mes.

Fa dies, la llicenciada en Filologia Catalana i doctora en llenguages inclusius, Immaculada Navarro Tomás, nos comentava una de les pardalades de la primera ministra d’Italia, Giorgia Meloni: “Sono una dona, sono mare, sono italiana, sono cristiana”, pero “sono il presidente”, “sono il primo ministro”, “i refusava la declinació en femení”. (Levante-EMV 6-6-2024: 3).

EDITORIAL

Raig de llum entre les ombres

En est espai, com sol passar en els articuls editorials de qualsevol mig de comunicacio, nos centrem habitualment en la denuncia i la reivindicacio. Sense abandonar del tot eix aspecte, anem a dedicar-nos en esta ocasio a fer-nos reso de les ultimes iniciatives que suponen, encara que siga, un esqualit raig d’esperança; menut, pero raig de llum entre les ombres al cap i a la fi. Les han protagonisades alguns ajuntaments donant veu al valencianisme, cites que han possibilitat presentacions de llibres, semanes culturals, conferencies…, i que han de supondre una alegria puix eixes finestretes s’han obert i la veritat del valencianisme s’ha fet present. 

El Corpus solemniza el culto a la Eucaristía. Es la conmemoración religiosa que goza de mayor tradición y raigambre en el antiguo Reino de Valencia por su simbología histórica y espectacularidad. La exhibición de la Sagrada Hostia en ceremonial procesión a partir del siglo XIV se convirtió en un acto religioso-cívico suntuoso en ciudades y villas valencianas. Desde el año 1355 abunda la documentación que confirma la celebración de esta solemnidad con gran boato, como testimonian las fuentes archivísticas de los “Manuals de Consells”, los “Libres de Clavería Comuna”, la Colección de “Letres Missives”, el “Libre de Certificacions”, “Libres Judiciaris”, “Libre de Actes”, etc., dichos documentos que se conservan en el Archivo Municipal de Valencia (AMV). 

La fiesta del Corpus ha enriquecido el patrimonio cultural valenciano.  En Valencia surgió de una propuesta del obispo Hugo de Fenollet al Consell municipal para homenajear al Santísimo Sacramento.

La Mare de Deu del Lledó rebé el títul de Patrona de la Ciutat de Castelló de la Plana en l’any 1648 pero fon el 8 de novembre de 1922 quan el Papa Pio XI la proclamà en Roma com a tal. El 4 de maig de 1924, sent l’alcalde de Castelló, Francisco Ruiz Cazador; el cardenal arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, acompanyat per l’arquebisbe de Valéncia i els bisbes de Tortosa, Sogorp i Vich, en l’autorisació del Papa Pio XI, beneí la corona i coronà a la Mare de Deu del Lledó. L’acte de la coronació canònica i pontificia se feu en la plaça de l’Independència i per a commemorar eixe acontenyiment es construí la popular ‘Farola’. Milers de castellonencs mostraren el seu amor i fervor per la seua patrona.

En articuls precedents hem vist que les conquistes en nom d’una religio no buscaven l’aniquilacio del contrari, sino la seua conversio, cosa que anaven conseguint progressivament. Aixo duia a l’identitat racial i de llengua dels “fidels” en relacio als “infidels”, lo que permetia que els membres d’una religio pogueren fer-se passar per membres d’una atra. Hem vist que les respectives ortodoxies religioses intentaven evitar el contacte entre “fidels” i “infidels”, per a lo qual intentaren l’imposicio sobre el contrari de signes externs que els distinguiren. Vejam la rao.

Entrant a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, hem vist que les primeres detectades corresponen a disposicions de 1321, segons les quals els musulmans havien d’anar “per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies”, sent punidor que “no porten garceta”. Escolano nos informa de les ultimes normes discriminadores, que es dictaren el 16 de novembre de 1525, en ple proces de compliment de l'orde de conversio forçosa. Per ell sabem que estes consistiren en “Que todos fuessen señalados dende en adelante con medias lunas de paño azul en los sombreros, del tamaño de media naranja, sopena de cautivos” (“Decada primera de la historia de la ciudad y reyno de Valencia”). A continuacio procedirém a estudiar els primers elements diferenciadors de que hem parlat.

L’opinió valenciana catalanista i la catalana en general està de lo més contenta per l’imposició en la diòcesis de Valéncia d’una colecció llitúrgica de texts que els primers denominen de forma sibilina «en valencià»; i els segons, més desinhibits, «en català». Salta a la vista qui diu la veritat. 

Pero devem partir de dos obvietats. 

1) No hi ha consens ningun sobre el model de valencià que els catòlics practicants d’esta Comunitat considerem acceptable per «nostre» i «valencià». Ademés, seria risible atendre a l’opinió dels qui, en us de la seua llibertat, viuen al marge de la fe, i per tant de la llitúrgia. Tampoc existix consens algú entre institucions que representen visions divergents, ni entre possibles «colectius» cristians; concepte que no m’agrada, per manipulable: un atre i yo som un colectiu. Ademés, ¿a ón estan les proves de que una majoria de catòlics valencians demane una llitúrgia «a la catalana»?

Hem vist que l’immensa majoria del poble pla musulmà valencià d’epoca de la reconquista estava format per descendents d’iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam. L’identitat racial i llingüistica entre la major part dels musulmans i els cristians, impedia controlar les relacions entre “fidels” i “infidels”, que eren considerades pernicioses. En l’articul anterior hem vist que hi havien musulmans que es feen passar per cristians i cristians que es feen passar per musulmans. Per a intentar evitar les relacions interconfessionals, els musulmans pretengueren que els cristians dugueren signes externs discriminatoris. Quan els cristians recuperaren el poder, feren exactament lo mateix pero al reves. Per una atra banda, la “gravetat” d’esta discriminacio entre cristians i musulmans, entesa com a diferenciacio entre ells, hem de situar-la en el contex d’una societat en la que l’aspecte exterior pautava les relacions entre els seus membres.

En la iconografía religiosa católica del histórico reino de Valencia abundan  vírgenes y santos protectores de las enfermedades y calamidades. Entre todas las imágenes protectoras, la más estimada y que recibe una especial y devota veneración es la “Mare de Déu”, bajo las más diversas advocaciones. 

La “Verge dels Desamparats” cuenta con una rica iconografía que abarca las distintas manifestaciones artísticas y artesanales; no solo se han pintado “tablas” y “lienzos” para destinos de iglesias y capillas, sino también como plasmación religiosa en medallas, grabados, estampas, tocados, aderezos, protocolos notariales que reflejan la proyección del sentimiento religioso de muchos valencianos.