En l’articul anterior, hem vist valencians que s’havien convertit a l’islam o eren descendents de conversos a l’islam, que posteriorment a la reconquista cristiana del rei en Jaume, tornaren a convertir-se al cristianisme, i s’integraren perfectament entre els nous correligionaris cristians, comunicant-se entre ells en romanç valencià. No ha d’extranyar-nos que la llengua materna d’estos descendents d’iberorromans valencians, que havien segut musulmans, fora el romanç valencià. Parlaven en una llengua romanç, que havia evolucionat de la llengua propia dels seus antecessors, i que ya es troba documentada en el s. XII, en el nom propi i individualisat de “ayamiyyat Balansiya”, algemia valenciana o romanç valencià.

Continuant l’articul anterior, anem a incidir en demostrar que el passat musulmà dels conversos era molt rapidament oblidat, tant per ells com per la societat del s. XIII en la que vivien, segurament per ser un passat extensament compartit. L’oblit d'eixe passat podia anar acompanyat de reaccions en contra d’antics correligionaris, posant-se de manifest el conegut “zel” dels conversos que estigue present en l’atac de la moreria d’Alzira de l’any 1277, en el que participaren cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, junt a conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

La conquista valenciana de Jaume I posà de manifest, que entre els valencians, hi havia una part de la poblacio que s’havia islamisat en distints graus, encara que en termens generals es podia parlar d’una debil islamisacio. Alguns musulmans valencians, com a bons descendents d’iberorromans, menjaven porc, bevien vi, i no tenien ningun problema en fer representacions de figures humanes, que podem contemplar en la pica de Xativa o en la safa de Benetusser. Tampoc vestien com manava l’ortodoxia musulmana, per lo que Ibn Sa’id s’extranyava de que en la Valencia musulmana era molt comu “vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers en els caps descoberts”, i afegia que “Els de les classes baixes, mai usen turbant” (vore “La debil islamisacio del “amma” o poble pla valencià”). 

L’escrit titulat ¿El valenciano es catalán o es la evolución del latín vulgar del territorio? (Marc Pons en elnacional.cat de 29-10-23) i espècies paregudes representen be la manipulació del relat sobre Valéncia i l’orige del valencià que circula en la galàxia educativa i propagandística de la nostra Comunitat. Un discurs que altera història, cultura i llengua dels valencians (les cacarejades “senyes d’identitat”) en quatre aspectes essencials: a) l’invent de païsages històrics de ficció; b) les falsetats en série; c) el silenci sobre el paradigma no coincident; i d) la fabricació d’autoritats. I, lo que resulta més inquietant, que hui admetria una part apreciable de docents, víctimes ells mateixos de decenis de llavat mental pels delegats de la Trola Catalana. Parem atenció.

Encara no fa dos anys escrigui un articul, publicat en dos parts (I: 5-9-22, II: 8-9-22), el qual duya el nom de “En el DGLlV de la RACV hi ha alguna cosa que revisar”. En ell parlava, entre unes atres, de paraules com ‘davallar’, ‘feixisme’, ‘feixiste’, massapa, ‘potser’, ‘sobretot’… Vaig tractar esta qüestio perque, en la meua opinio, estos termens no haurien de figurar en el diccionari per no ser genuïnament valencians. Comentari a part suponen ‘potser’ i ‘sobretot’, que s’haurien d’escriure “pot ser” i “sobre tot”, com vaig justificar en l’informacio aportada.

EDITORIAL

Els Evangelis en no-valencià

Un fet terrible ha marcat el passat mes de febrer: l’incendi d’un edifici del barri de Campanar de la ciutat de Valencia que s’ha endut la vida de deu persones ademes de convulsionar la del restant de veïns. Vaja des d’aci el nostre condol als familiars i amics de tots els fallits i la nostra solidaritat en els damnificats pel foc. Ad esta luctuosa noticia se suma la del falliment del president de la Seccio de Llengua Valenciana de la RACV, el doctor en Filologia Voro López i Verdejo. En l’interior d’este numero una humil semblança constituix el nostre chicotet homenage a l’hora que manifesta el nostre pesar per la perdua d’una persona que tant ha treballat per la llengua valenciana. 

Para conmemorar la festividad de San José Obrero se celebra la fiesta de las fallas. Es la manifestación popular más genuina y representativa de la ciudad de Valencia y de algunas poblaciones de la Comunidad Valenciana.

Los primeros testimonios de la devoción a San José se registran en calendarios y martirologios del siglo VII en Oriente y del VIII en Occidente. El papa San Sixto IV en el siglo XV introdujo la festividad josefina, pero no se extendió a toda la cristiandad católica hasta la celebración del Concilio de Trento en el siglo XVI.

El calendario de la semana festiva en Valencia comprende diversas actividades religiosas y lúdicas que culminan con la ofrenda floral a la Virgen de los Desamparados y la “cremà” de los monumentos artísticos construidos y plantados en las calles de la ciudad. 

En l’articul anterior hem comprovat, que el llenguage utilisat en la documentacio que parla de la predicacio cristiana del s. XIII als musulmans valencians, induix a pensar en l’absencia de problemes de comunicacio. No hi ha ninguna constancia de que els predicadors cristians hagueren de predicar-los en arap, sent una idea producte exclusivament de l’imaginacio. Tampoc esta justificada la pressunta existencia d’uns pressunts interprets, que tampoc apareixen per ningun lloc. Alguns catalans i acatalanats intenten justificar esta imaginada predicacio en arap, sobre la base d’un aprenentage de l’arap per part dels predicadors, que hauria tingut lloc en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que anem a parlar.

EDITORIAL

Una llei feta a mida

En la nostra societat ultimament estem assistint a uns desproposits llegislatius propis de republiques bananeres. Per mencionar nomes alguns dels casos mes cridaners, recordem que ya fa anys que se manté una llegislacio que permet les ocupacions illegals de vivendes; mes recentment tinguerem la llei del “Solo sí, es sí”, que ha favorit a mes d’un miller de condenats per agressions o violacions a dones; i ara assistim a una manera de llegislar novedosa, a mida del delinqüent: es el cas de la, de moment, tombada llei d’amnistia, eixa que vol borrar els delits que cometeren representants d’institucions politiques i civiques i “ciutadans” en general, instigats estos ultims per l’odi i conduits per la xenofobia i el supremacisme de certs liders –tambe politics–.