Enguany commemorem el 610 aniversari del naiximent de l’escritor valencià Joanot Martorell, autor que va convertir la seua novela Tirant lo Blanch en l’obra mes universal de l’edat mija i, possiblement, en una de les mes importants de tots els temps.

Gracies a les investigacions, en un principi, de Jesús Villalmanzo i Jaume Chiner, ampliades despres per el primer, hui podem precisar, practicament, sense possibilitat d’erro, que Joanot Martorell no naix en Gandia, com tradicionalment es creïa, i figura en quasi totes les biografies, sino en Valencia, com se demostra en el document d’aveïnament del seu pare i yayo del 13 de febrer de 1400. I tampoc naix en 1414 o 1413, com s’afirmava d’asta fa poquet, sino en 1410.

No es pot interpretar el Tirant sense coneixer l’apassionant vida de Joanot, ya que la seua vida es l’autentica novela que inspira l’obra: batalles, viages, festes, etc...

La Real Sociedad Valenciana de Agricultura y Deporte (RSVAD) es una entidad emblemática fundada en 1859 que ha desarrollado su actividad sociocultural y agropecuaria en los últimos tres siglos. El “Acta Fundacional de la Real Sociedad de Agricultura” se aprobó el 24 de febrero de 1859 en el reinado de Isabel II y gobierno de O’Donnell. Actualmente el Rey emérito S. M. don Juan Carlos I ostenta la Presidencia honorífica de la Sociedad desde el año 1977. Asimismo fueron Presidentes de Honor, entre otras eximias personalidades, S. M. el Rey don Alfonso XII (1879) y el Excmo. Sr. don Miguel Primo de Rivera (1922). Con fecha de 2 de enero de 1998, la casa de S.M. el Rey de España concedió el título de “Real” a la Sociedad de Agricultura.

Lea esta revista en formato PDF.

L’assignacio del toponim “català”, s’ha fet extensiva a no catalans en determinats contexts temporals, fisics i socials. I eixa caguila, a voltes, se nos ha penjat als valencians, com tambe als aragonesos i inclus a tots els espanyols.

Vorem, que hi ha raons que ho expliquen, en cada u dels contexts en que s’ha produit. Pero els valencians acatalanats, que ni atenen ni entenen de raons, presenten el fet descontextualisat i com si nomes haguera succeit a valencians, pretenent convertir-ho en la gran prova “cientifica” que demostra la catalanitat dels valencians. La fe de la secta catalanera, en que fora del català no hi ha vida i imbuits per la seua missio salvifica, els ha fet buscar i rebuscar una tirereta de cites, que escampen sense esme, per a conseguir la conversio dels “acientifics” valencians. I com tampoc no en son tantes, les forçades interpretacions d’algunes d’elles apleguen a ser divertides, per desficaciades.

El Peno de la Conquista: una falsa relíquia I

En el sigle XIV, pero sobre tot en el XV, florixen quantitat de relíquies que son entregades a les iglésies, sense importar molt ni la seua procedència, ni per descontat la seua autenticitat. La fama i prestigi que alcançaven determinats temples per estos vestigis (no qüestionats per la mentalitat ciutadana de l'época), conseguien, d'una banda, fidelisar als feligresos pròxims (eren temps on proliferaven la construcció massiva d'iglésies), i d'una atra, i en funció del tipo de relíquia, obtindre un continu pelegrinage per a la contemplació de les mateixes, lo que es traduïa en un aument considerable de donatius.

Sorprende el epígrafe, pero es correcto. Hacia 1600, Andreu Bosch se desesperaba por la tendencia extendida en Cataluña de dar supremacía “e imitar a la Lengua Valenciana” (Títols d´honor. Perpinyà, 1628).

Esta influencia también afectaba al mismo Bosch, pues, aunque critica que sus compatriotas “mudaran la vocal a, en e” (p. 27) razonaba que escribir “las nostras ciencias” era menos correcto que “les nostres ciencies”.

En las mismas fechas, el catalán Onofre Pou, con su “Thesaurus”, Ilevaba hasta Perpignan el léxico valenciano: otonyo (no tardor), chiquet y chiqueta, iglesies, chulla, mija, servisis, car-chofa, giner, puncha, etc.

Con esta inmersión idiomática (deseada, no impuesta), una parte de Cataluña y Aragón valencianizaron su idioma a fines del siglo XVI. Fuera de esta influencia quedaron la parte oriental del territorio, incluida Barcelona. Eran tiempos en que el mismo Cervantes diferenciaba la dulzura del valenciano de la ruda “lengua gascona y catalana” (Quijote, II, Cap. 60), aludiendo erróneamente al occitano como gascón.

Lea esta revista en formato PDF.

 I

En la revista “L'Espill” de la primavera/estiu de l’any 1979, es troba una “Memoria” de Robert I. Burns titulada “La muralla de la llengua”. Burns, despres d’expondre les teories tradicionals que han mantes la pervivencia del romanç, durant la dominacio musulmana, pontifica diguent que “El conjunt dels fets, però, demostra que els dos pobles no s'entenien, i que el mur que els separava era la llengua àrab”. Anem a demostrar un conjunt de fets que tomben per terra estrepitosament, eixa pretesa muralla.

Cocentaina, es conquistada l’any 1244, per Jaume I. La revolta d’Al Azraq començada l’any 1245 i no controlada fins a 1258, deu ser la rao per la qual la carta pobla, data, segons Sanchis Sivera, de l’any 1260. Joan Ponsoda, transcriu part dels llibres de la Cort de del Justicia de Cocentaina, en el seu llibre "El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”

Lea la Revisión del Debate Etimológico sobre el Topónimo SEGORBE en formato PDF