En articuls precedents hem vist que les conquistes en nom d’una religio no buscaven l’aniquilacio del contrari, sino la seua conversio, cosa que anaven conseguint progressivament. Aixo duia a l’identitat racial i de llengua dels “fidels” en relacio als “infidels”, lo que permetia que els membres d’una religio pogueren fer-se passar per membres d’una atra. Hem vist que les respectives ortodoxies religioses intentaven evitar el contacte entre “fidels” i “infidels”, per a lo qual intentaren l’imposicio sobre el contrari de signes externs que els distinguiren. Vejam la rao.

Entrant a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, hem vist que les primeres detectades corresponen a disposicions de 1321, segons les quals els musulmans havien d’anar “per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies”, sent punidor que “no porten garceta”. Escolano nos informa de les ultimes normes discriminadores, que es dictaren el 16 de novembre de 1525, en ple proces de compliment de l'orde de conversio forçosa. Per ell sabem que estes consistiren en “Que todos fuessen señalados dende en adelante con medias lunas de paño azul en los sombreros, del tamaño de media naranja, sopena de cautivos” (“Decada primera de la historia de la ciudad y reyno de Valencia”). A continuacio procedirém a estudiar els primers elements diferenciadors de que hem parlat.

L’opinió valenciana catalanista i la catalana en general està de lo més contenta per l’imposició en la diòcesis de Valéncia d’una colecció llitúrgica de texts que els primers denominen de forma sibilina «en valencià»; i els segons, més desinhibits, «en català». Salta a la vista qui diu la veritat. 

Pero devem partir de dos obvietats. 

1) No hi ha consens ningun sobre el model de valencià que els catòlics practicants d’esta Comunitat considerem acceptable per «nostre» i «valencià». Ademés, seria risible atendre a l’opinió dels qui, en us de la seua llibertat, viuen al marge de la fe, i per tant de la llitúrgia. Tampoc existix consens algú entre institucions que representen visions divergents, ni entre possibles «colectius» cristians; concepte que no m’agrada, per manipulable: un atre i yo som un colectiu. Ademés, ¿a ón estan les proves de que una majoria de catòlics valencians demane una llitúrgia «a la catalana»?

Hem vist que l’immensa majoria del poble pla musulmà valencià d’epoca de la reconquista estava format per descendents d’iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam. L’identitat racial i llingüistica entre la major part dels musulmans i els cristians, impedia controlar les relacions entre “fidels” i “infidels”, que eren considerades pernicioses. En l’articul anterior hem vist que hi havien musulmans que es feen passar per cristians i cristians que es feen passar per musulmans. Per a intentar evitar les relacions interconfessionals, els musulmans pretengueren que els cristians dugueren signes externs discriminatoris. Quan els cristians recuperaren el poder, feren exactament lo mateix pero al reves. Per una atra banda, la “gravetat” d’esta discriminacio entre cristians i musulmans, entesa com a diferenciacio entre ells, hem de situar-la en el contex d’una societat en la que l’aspecte exterior pautava les relacions entre els seus membres.

En la iconografía religiosa católica del histórico reino de Valencia abundan  vírgenes y santos protectores de las enfermedades y calamidades. Entre todas las imágenes protectoras, la más estimada y que recibe una especial y devota veneración es la “Mare de Déu”, bajo las más diversas advocaciones. 

La “Verge dels Desamparats” cuenta con una rica iconografía que abarca las distintas manifestaciones artísticas y artesanales; no solo se han pintado “tablas” y “lienzos” para destinos de iglesias y capillas, sino también como plasmación religiosa en medallas, grabados, estampas, tocados, aderezos, protocolos notariales que reflejan la proyección del sentimiento religioso de muchos valencianos.

EDITORIAL

 Falaces critiques a la RACV

Analisarém aci un escrit de Manuel López Estornell titulat “La RACV, el arzobispo y el valenciano” publicat en valenciaplaza.com (16/ 04/2024); en ell critica el rebuig de la RACV al “valencià” usat per l’arquebisbat de Valencia en la recent publicacio dels Evangelis.

Comencem per aclarir que en tot l’articul el senyor López se referix al català dissimulat de la AVLl com a valencià.

En l’articul anterior, hem vist valencians que s’havien convertit a l’islam o eren descendents de conversos a l’islam, que posteriorment a la reconquista cristiana del rei en Jaume, tornaren a convertir-se al cristianisme, i s’integraren perfectament entre els nous correligionaris cristians, comunicant-se entre ells en romanç valencià. No ha d’extranyar-nos que la llengua materna d’estos descendents d’iberorromans valencians, que havien segut musulmans, fora el romanç valencià. Parlaven en una llengua romanç, que havia evolucionat de la llengua propia dels seus antecessors, i que ya es troba documentada en el s. XII, en el nom propi i individualisat de “ayamiyyat Balansiya”, algemia valenciana o romanç valencià.