Burns, en la p. 597 de "El Regne Croat de València", parla de “…la remota Valencia musulmana…”. La transmisio d’esta percepcio, forma part del programa catalaniste que nega la possibilitat d’existencia i evolucio d’una cultura valenciana previa a la reconquista de Jaume I, motivada entre atres, per l’interrelacio cultural. Els interessa una visio simplista, una idea de muralla, d’aillament, de cultures radicalment distintes i impermeables. Aixo els aprofita tambe per a negar validea a la serie de mencions i donacions a futur, del “locum et ecclesiam” de Sant Vicent, que comença a mijans del s.XII i aplega fins al mateix moment de la reconquista, com si els reis i papes protagonistes, no tingueren ni idea sobre la pervivencia d’allo que donaven.

Coneguts els cristians valencians que trobà Jaume I i vista la varietat dels “germans en l’islam”, vorem que sí que existia relacio, entre tots ells i els atres regnes cristians.

Quaselvol data es bona, siga el 9 d’Octubre o la del 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, per a revindicar lo nostre, lo valencià, pero tambe per a intentar «validar» els fals emblemes, com es el cas del «Peno de la Conquesta». Un clar eixemple del mateix el tingueren en la «recreacio» del desfile que va organisar Alfons el Magnanim en 1428, en el que eixia «paradoxicament» el «Penó de la Conquesta», descomunal, gegant (per a que el vejera tot lo mom), baix l’increible titul de «Estendard Reial».

Tambe va apareixer en les exposicions que, en homenage al monarca, va organisar la Generalitat Valenciana, a on de forma «subliminal» apareixia la falsa reliquia; i de forma categorica, en dos dels llibres que es varen editar: «Jaume I, Legislador», p. 82 i «Jaume I, Memoria y mito histórico», p. 130.

I

Hem vist el poc solage historic dels termens “Catalunya” i “català” Els catalanistes han intentat trobar indicis de conciencia nacional catalana en els valencians. Com esta ha segut i es inexistent, han aplegar a fer el ridicul mes espantos, forçant arguments sense to ni so. Josep Maria Bayarri ya dia en 1931 en el seu llibre “El perill català”: “L’argumentació de nostres pancatalanistes es curiosa. Per una banda quan encontren un indici, o el forcen, en la edad Migeval, que els sembla reforça sa opinió s’apresuren a signar l’importancia que te l’autor i l’época...” Diu dels indicis “que son ben ecléctics, pocs i interessats” afegint que “quan nosatros gosem retráurelos textes i opinions a manta i prestigiosos de la mateixa época, allavors diuen poc sensats, menys científics i gens seriosos referintse a este asunt que: «en la Edad Media se procedía solo por instinto, sin propósito deliberado»”

Un dels arguments “cientifics”, mantesos per a dir-li catalana a la llengua valenciana, es que diuen que fon duta per els catalans, que eren de Catalunya. Es menester definir “català” i “Catalunya”.

En primer lloc hi ha que dir, que es significatiu, que no hi haja consens respecte de l’etimologia. Sentireu que si ve de Gotholandia o “terra dels Gots”, si de Gothoalania, “terra de Gots i d'Alans”, si d’un alemà que li dien Otger Cathaló, si de que els catalans feen castells per lo qual de castlanus>castlà>català, si d’un poble prerromà els “lacetanos”, que hauria evolucionat en catelanos>catelans>catalans, si dels “catalauni”, poble celta radicat en la Galia, si de Montcada “Mont Catanu” i de catanu>catananu>catalanu, si de Barcelona que era la capital, i de captale> cattale> catal> català…I encara hi han mes. I es que este guirigall, a on es veu que cada u diu lo que li passa pel cap, te un motiu ben clar: l’inexistencia de documentacio antiga que justifique ningun d’ells.

Com a “moros” i “sarrahins” es com s’han nomenat tradicionalment als “germans en l’islam”, que governaren i vixqueren en Valencia fins a la conquista de Jaume I, i que varen conviure en esta terra junt a cristians i judeus.

Els catalanistes han intentat escampar una falsa i interessada idea de homogeneitat entre “els germans en l’islam”, com a instrument per a negar la pervivencia d’una important linea de continuitat d’elements preislamics, tant racials com culturals.

I

Una volta Valencia deixà d’estar "sots senyoria de moros", per obra de Jaume I, començà una batalla legal per a decidir a quina provincia eclesiastica corresponia la seua adscripcio. Els pretenents, ho eren, en representacio de les dos principals provincies: per una banda el metropolita de Tarragona, Pere d’Albalat i per un atra el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada. La resolucio del proces judicial hauria d’adjudicar el dret a la "ordinatio ecclesiae valentinae".

En primera instancia, el papa Gregori IX, en document de 22 d’abril de 1239, decidí confiar la causa a tres juges delegats, especificant-los les seues atribucions. Durant el jui es barallaren tant el "dret de propietat", sobre la base de drets historics, com el "dret de possesió". Es de resenyar que Pere d’Albalat, sense renunciar a la defensa del "dret de propietat" incidix especialment en el "dret possesio". Este dret de possesio tenia dos importants aspectes: "possessionem presentem" i "possesionem antiquam".

El rey Jaime I fue el monarca conquistador que incorporó las tierras valencianas al ámbito cristiano; fundador del reino cristiano de Valencia e impulsor de esta institución político-jurídica. 

Pactada la entrega de la ciudad de Valencia después de unas arduas negociaciones, tuvo lugar la entrada oficial del Monarca y su séquito en la ciudad del Turia. El hecho se produjo el 9 de octubre de 1238. Actualmente, los valencianos conmemoramos solemnemente esta efeméride con actos diversos como un “Te Deum” de acción de gracias en la catedral y una procesión cívica en la que se invita a todos los ciudadanos de la ciudad y reino. 

Una vez conquistadas tierras valencianas, el Monarca legislador tuvo que proceder a organizar el territorio y regular las relaciones sociales. Para ello, elaboró un extenso “Corpus” legislativo, convocó Cortes valencianas y creó modélicas instituciones de gobierno. 

El signe mes representatiu del estat de sumisio al poder català en que es troba l'Academia Valenciana de la Llengua i la vergonya mes gran que tinguem que patir els valencians, es estar obligats a escriure el nom de la ciutat i regne de Valencia, tal i com la pronuncien els catalans: "València".

Com no tenen la força de la rao, mantenen la rao de la força, donant-se el cas de que a un valencià poden suspendre-li un examen per no escriure el nom de la seua terra tal i com la pronuncien els catalans. ¿Es pot pensar en una humillacio mes gran?.

Unes semanes en acabant de la capitulacio de la ciutat de Valencia, Jaume I promulga la 'Costum de la ciutat i regne de Valencia'. Com aclarix el professor Vicent García Edo en el seu treball en el mateix titul: «Aquesta va ser la primera denominació oficial de l'obra (segons figura al pròleg i a l'articulat del text), tot i que ningú sol utilitzar-la, ja que es prefereix la forma abreujada 'Costum de València' -que pot donar lloc a confusió- i tampoc seria la definitiva, ja que més endavant es va generalitzar el nom de 'Furs de València'».

En este año 2019 la Real Sociedad de Agricultura y Deporte de Valencia cumple los 160 años de su aniversario fundacional. Su longevidad  y vitalidad se debe al haber sabido adaptar su actividad social a las nuevas perspectivas y exigencias de la época a lo largo de su historia. Dos principios destacaríamos de esta emblemática Sociedad: su valencianidad y su independencia. 

En el pensamiento económico de los ilustrados de la segunda mitad del XVIII y del siglo XIX está presente la preocupación por la reforma agraria y el fomento y protección de la agricultura española, testimonio de ello son el “Plan de Reforma” del conde de Floridablanca (1771) que pretendía impulsar la agricultura, el “Memorial Ajustado” (1784) de Pedro Rodríguez de Campomanes que proponía favorecer la propiedad familiar de la tierra y el “Informe de la Ley Agraria” (1795) del fisiócrata Gaspar Melchor de Jovellanos que recoge reflexiones sobre  toda la problemática de las tierras de España y sus propuestas de reforma de las explotaciones agrarias.