Historia

Interpretaciones históricas de LA CONQUISTA Y CIVILIZACIÓN HISPANOMUSULMANA

El abigarramiento poblacional que se produjo en la Edad Media peninsular representaba un hándicap para lograr la uniformidad de los diversos aspectos de la vida social y la pacificación del territorio.

Las fuentes árabes emplearon el término de Al-Andalus para designar la Hispania musulmana independientemente de su extensión geográfica, y pasó a ser una provincia más del imperio regido entonces por los Omeyas. La conquista y ocupación de la antigua Hispania marcó un hecho trascendental dentro de nuestro proceso histórico e influyó durante siglos en la vida y pensamiento de la población autóctona de este país, donde se amalgaman dos concepciones sociales distintas con caracteres étnicos, lingüísticos, religiosos y culturales que se van a interrelacionar o fusionar para forjar una nueva civilización, la hispano-musulmana, dando origen a dos interpretaciones diferentes de la historia de España y del Reino de Valencia medieval.

El LIBRE del REPARTIMENT de la Ciutat i Regne de Valencia (I)

ANOTACIONES HISTÓRICAS Y FILOLÓGICAS QUE SE EXTRAEN DEL LIBRE DEL REPARTIMENT DE LA CIUTAT I REGNE DE VALENCIA (I)

 

El eminente arabista, historiador y filólogo valenciano don Julián Ribera y Tarragó (1858-1934) es el autor del interesantísimo “Prólogo” de la edición fotográfica del Libre del Repartiment de la Ciutat i Regne de Valencia que el Centro de Cultura Valenciana, vista la necesidad de publicar tan valioso documento, realizó en 1939, unos años después de su fallecimiento. Documento que junto con el Libre dels Furs, desde el punto de vista demográfico y legislativo, constituyen actas de nacimiento del Reino cristiano de Valencia, configurado a partir del siglo XIII con la conquista y repoblación de este territorio y su incorporación al casal de la Corona de Aragón.

La CONTINUÏTAT PRE i POSTJAUMINA de les demarcacions territorials

Mateu y Llopis, escrivia en la revista “Ampurias”, toms VII-VIII - 241 (Barcelona 1946): “Se comprueba la continuidad de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico e indígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones, límites y distribuciones territoriales varias” Posarem alguns eixemples.

En la pag 171 del llibre “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, consta, referit a 1268, “Sentencia en la que se resuelve, una vez oidos los moros más ancianos de Cocentaina, que las alquerías Gayanes y Foncesielles, no pertenecen al término de Perputxent...” De la p. 173, del mateix llibre, (abril de1268), es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos.”

Els Furs i la COSTUM dels VALENTINI (I)

En articuls precedents hem vist, que previament a l’entrada en Valencia del rei en Jaume, existia un poble valencià descendent del iberorromans valencians, una part del qual continuava sent cristia, mentres que l’atra s’havia convertit a la fe islamica (per convenencia o coaccions), sense que ninguna de les dos parts hagueren deixat de parlar el romanç valencià derivat del llati vulgar. I les relacions en la vida civil dels iberorromans valencians es basaven en costums ancestrals propies.

LA MENTIRA SOBRE "Els fundadors del Regne de Valencia" (1)

I

El diari “El País” de 31 d’octubre de 1999, nos informava, que en el sopar dels XXVIII Premis Octubre, s’havia presentat el llibre "Els fundadors del Regne de València" d’Enric Guinot. Tots els presents estaven molt contents i coincidien en que “la obra marca un hito”, perque Guinot “demuestra que alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán.”, afirmant, que per a aplegar a dita conclusio, “ha utilizado los argumentos de la razón"

Anem a vore clar i ras com els arguments de Guinot, no tenen res a vore en la rao i anem a demostrar, esta volta sí, cientificament, la gran mentira de la conclusio. Vorem com, repetint les paraules de Guinot (p.16), “…en realitat es tracta d'un evident problema de mètode d'investigació i de context historiogràfíc; i, en darrera instancia, però, de manipulació política.” I es que “Diu el mort al degollat ¿qui t’ha fet eixe forat?

ELS CRISTIANS VALENCIANS des del Sit a Jaume I

I

L’any 1102, entraren en Valencia els almoravits i acabà el periodo sidià. Els catalanistes, basant-se en calificatius com “fanatics” i “intransigents”, intenten justificar una pretesa extincio dels cristians valencians. Francisco Codera en les pp. 29 i 30 de "Decadencia y desaparición de los almorávides en España", escriu que “La existencia de tropas cristianas al servicio de los almorávides… parece una prueba de que no dominaba en ellos el fanatismo religioso, como se dice generalmente…”. Tambe s’alega usualment que les excursions que feu Alfonso “el Batallador” en 1125 i 1129, per terres valencianes va supondre la fugida de ¡tots! els cristians valencians, que se n’anaren en ell. La falsetat de dita afirmacio es demostraria nomes per l’existencia dels cristians valencians presents en el moment de la conquista de Jaume I, als que tinguerem oportunitat de coneixer en l’articul publicat el 9 d’octubre d’enguany. Anem a demostrar la seua continuitat fins a eixe moment.

Suscribirse a Historia