En articuls precedents hem vist, que previament a l’entrada en Valencia del rei en Jaume, existia un poble valencià descendent del iberorromans valencians, una part del qual continuava sent cristia, mentres que l’atra s’havia convertit a la fe islamica (per convenencia o coaccions), sense que ninguna de les dos parts hagueren deixat de parlar el romanç valencià derivat del llati vulgar. I les relacions en la vida civil dels iberorromans valencians es basaven en costums ancestrals propies.

III

I

El diari “El País” de 31 d’octubre de 1999, nos informava, que en el sopar dels XXVIII Premis Octubre, s’havia presentat el llibre "Els fundadors del Regne de València" d’Enric Guinot. Tots els presents estaven molt contents i coincidien en que “la obra marca un hito”, perque Guinot “demuestra que alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán.”, afirmant, que per a aplegar a dita conclusio, “ha utilizado los argumentos de la razón"

Anem a vore clar i ras com els arguments de Guinot, no tenen res a vore en la rao i anem a demostrar, esta volta sí, cientificament, la gran mentira de la conclusio. Vorem com, repetint les paraules de Guinot (p.16), “…en realitat es tracta d'un evident problema de mètode d'investigació i de context historiogràfíc; i, en darrera instancia, però, de manipulació política.” I es que “Diu el mort al degollat ¿qui t’ha fet eixe forat?

I

L’any 1102, entraren en Valencia els almoravits i acabà el periodo sidià. Els catalanistes, basant-se en calificatius com “fanatics” i “intransigents”, intenten justificar una pretesa extincio dels cristians valencians. Francisco Codera en les pp. 29 i 30 de "Decadencia y desaparición de los almorávides en España", escriu que “La existencia de tropas cristianas al servicio de los almorávides… parece una prueba de que no dominaba en ellos el fanatismo religioso, como se dice generalmente…”. Tambe s’alega usualment que les excursions que feu Alfonso “el Batallador” en 1125 i 1129, per terres valencianes va supondre la fugida de ¡tots! els cristians valencians, que se n’anaren en ell. La falsetat de dita afirmacio es demostraria nomes per l’existencia dels cristians valencians presents en el moment de la conquista de Jaume I, als que tinguerem oportunitat de coneixer en l’articul publicat el 9 d’octubre d’enguany. Anem a demostrar la seua continuitat fins a eixe moment.

Jaume Roig en “Lo Spill” recordava al Sit de la següent manera: “Rodriguo Sçit / Diegueç, dit / Campeador / segur senyor / mentres vixque”

Burns, en la p. 597 de "El Regne Croat de València", parla de “…la remota Valencia musulmana…”. La transmisio d’esta percepcio, forma part del programa catalaniste que nega la possibilitat d’existencia i evolucio d’una cultura valenciana previa a la reconquista de Jaume I, motivada entre atres, per l’interrelacio cultural. Els interessa una visio simplista, una idea de muralla, d’aillament, de cultures radicalment distintes i impermeables. Aixo els aprofita tambe per a negar validea a la serie de mencions i donacions a futur, del “locum et ecclesiam” de Sant Vicent, que comença a mijans del s.XII i aplega fins al mateix moment de la reconquista, com si els reis i papes protagonistes, no tingueren ni idea sobre la pervivencia d’allo que donaven.

Coneguts els cristians valencians que trobà Jaume I i vista la varietat dels “germans en l’islam”, vorem que sí que existia relacio, entre tots ells i els atres regnes cristians.

Quaselvol data es bona, siga el 9 d’Octubre o la del 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, per a revindicar lo nostre, lo valencià, pero tambe per a intentar «validar» els fals emblemes, com es el cas del «Peno de la Conquesta». Un clar eixemple del mateix el tingueren en la «recreacio» del desfile que va organisar Alfons el Magnanim en 1428, en el que eixia «paradoxicament» el «Penó de la Conquesta», descomunal, gegant (per a que el vejera tot lo mom), baix l’increible titul de «Estendard Reial».

Tambe va apareixer en les exposicions que, en homenage al monarca, va organisar la Generalitat Valenciana, a on de forma «subliminal» apareixia la falsa reliquia; i de forma categorica, en dos dels llibres que es varen editar: «Jaume I, Legislador», p. 82 i «Jaume I, Memoria y mito histórico», p. 130.

I

Hem vist el poc solage historic dels termens “Catalunya” i “català” Els catalanistes han intentat trobar indicis de conciencia nacional catalana en els valencians. Com esta ha segut i es inexistent, han aplegar a fer el ridicul mes espantos, forçant arguments sense to ni so. Josep Maria Bayarri ya dia en 1931 en el seu llibre “El perill català”: “L’argumentació de nostres pancatalanistes es curiosa. Per una banda quan encontren un indici, o el forcen, en la edad Migeval, que els sembla reforça sa opinió s’apresuren a signar l’importancia que te l’autor i l’época...” Diu dels indicis “que son ben ecléctics, pocs i interessats” afegint que “quan nosatros gosem retráurelos textes i opinions a manta i prestigiosos de la mateixa época, allavors diuen poc sensats, menys científics i gens seriosos referintse a este asunt que: «en la Edad Media se procedía solo por instinto, sin propósito deliberado»”

Un dels arguments “cientifics”, mantesos per a dir-li catalana a la llengua valenciana, es que diuen que fon duta per els catalans, que eren de Catalunya. Es menester definir “català” i “Catalunya”.

En primer lloc hi ha que dir, que es significatiu, que no hi haja consens respecte de l’etimologia. Sentireu que si ve de Gotholandia o “terra dels Gots”, si de Gothoalania, “terra de Gots i d'Alans”, si d’un alemà que li dien Otger Cathaló, si de que els catalans feen castells per lo qual de castlanus>castlà>català, si d’un poble prerromà els “lacetanos”, que hauria evolucionat en catelanos>catelans>catalans, si dels “catalauni”, poble celta radicat en la Galia, si de Montcada “Mont Catanu” i de catanu>catananu>catalanu, si de Barcelona que era la capital, i de captale> cattale> catal> català…I encara hi han mes. I es que este guirigall, a on es veu que cada u diu lo que li passa pel cap, te un motiu ben clar: l’inexistencia de documentacio antiga que justifique ningun d’ells.

Com a “moros” i “sarrahins” es com s’han nomenat tradicionalment als “germans en l’islam”, que governaren i vixqueren en Valencia fins a la conquista de Jaume I, i que varen conviure en esta terra junt a cristians i judeus.

Els catalanistes han intentat escampar una falsa i interessada idea de homogeneitat entre “els germans en l’islam”, com a instrument per a negar la pervivencia d’una important linea de continuitat d’elements preislamics, tant racials com culturals.