Nos tornaran carabassa en aço de la llengua. No fa molt, llegint una pagina d’un comic (Levante-EMV, 27-1-2021, suplement Aula, p. 9), dirigida als menuts, clar està, me trobe en les següents frases: “li he desfet l’encanteri” i “era un encanteri permanent”. Pel context trac que es un ‘encant’, ‘encantament’, ‘enchis’, (bruixeria, sortilegi, sugestio, supersticio).
I posats en modo detectivesc, comprove que el terme està en el Diccionari català-valencià-balear, pero sense fonetica per al valencià. Ya me pareixia a mi. I continue. Vaig a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (al diccionari) i no hi ha sorpresa. Alli figura la parauleta, sense por ni vergonya... per als redactors de l’obra, igual que en Ferrer (1970). No la porten els diccionaris de valencià actual (DRACV92, DRACV04) ni tampoc Valor (1989). Si que figura en una variant, ben formada, en Escrig (1851), ‘encantori’.