La polèmica

Afirma Barceló que el primitiu text del Real Decret (de Bilingüisme) el varen redactar Enrique Alcaraz i Manuel Broseta (de nou Broseta). Reformat en l'época de Peris, la seua aparició va provocar inquietuts i disgusts en el bando del proimperialisme barceloní. Beviá ho va calificar d'ambigu, perque parla de llengua valenciana. “Esta terminologia -va dir- tècnicament, és incorrecta. Lo correcte és el terme valencià”.

En l’articul anterior hem vist que l’evolucio de l’arap “al ayamiyya” al valencià “algemia”, es una mostra de continuïtat entre el romanç valencià parlat en epoca de dominacio musulmana i la llengua valenciana. Hem estudiat el seu orige etimologic i hem parlat tant de l’evolucio del seu significat, com de les causes d’eixa evolucio. Tambe hem raonat sobre el llati rustic o romanç que es parlava previament a l’epoca de dominacio musulmana. En est articul anem a vore que l’invasio musulmana no detingue el proces de formacio de les llengues romances, sino que contribui a la seua individualisacio. Vorem una pinzellada sobre l’importancia de l’element convers.

Tinc que deixar constància del contingut de la Llei de la Presidència de la Generalitat Valenciana número 8/1984, de 4 de decembre, per la que es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilisació. Crec que d'esta informació els valencians podrem traure les nostres conclusions sobre l'actuació política de l'esquerra socialista, durant els anys en que varen governar en majoria absoluta en la nostra Comunitat.

En este articul encetem una serie dedicada al romanç valencià prejaumi. En articuls anteriors ya nos hem acostat ad est estrat de la llengua valenciana parlant de toponimia en “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, d’onomastica, en “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana”, i hem raonat sobre la seua evolucio en “El ‘mossarap’ i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”.

¿Cóm es finança el pancatalanisme en el Regne de Valéncia?

Les finançacions que han contribuït a l'expansió del pancatalanisme en el Regne de Valéncia venen de diferents aportacions, tant oficials com  particulars o de ONGS, l'activitat real de les quals consistix en conseguir fondos autonòmics i nacionals per a destinar-los ad estes activitats, encara que en els seus estatuts no consten eixos fins, sino lo que generalment es coneix com a “tapadora” que referixen a distintes iniciatives sense ànim de lucre.

¿Cóm va ser aquell 9 d'octubre en que va ardir la “màrfega” de l'Ajuntament de Valéncia?

De la mateixa manera que en les demés senyes d'identitat del nostre poble, l'himne també va sofrir els constants atacs del pancatalanisme. Tot l'arc polític d'esquerres, en el colaboracionisme i premeditada nocura de l'arc de la dreta -els partits valencianistes no existien, per lo que no hi havia cap oposició llegalment reconeguda-, estaven per adoptar com la bandera representativa de la nostra autonomia la “quatribarrada”, és dir, les quatre barres que el pancatalanisme imperant havia furtat a Aragó. Els catalans ells, tan originals com sempre, lo seu és copiar i apropiar-se de lo que no els correspon, sense cap tradició històrica varen arborar la seua “màrfega” i aixina continuen.

Una volta més la pressió valencianista va acovardir als “pares de l'estatut” i es varen vore obligats a reconéixer per a la nostra terra a la Senyera coronada tricolor, que els reis del Regne de Valéncia varen establir com identificant de la nostra terra.

Ramón García Hernández en el seu (Aproximació...) parla del sofisme “unitat de la llengua” en els següents térmens: “Per a poder justificar lo injustificable, en este procés de subordinació idiomàtica, va tindre que llançar-se un sofisme: l'unitat llingüística del valencià i el català (també del mallorquí), com un primer pas del procés que es porta a terme. A continuació donar nom a eixa entelèquia “llengua catalana”, establint la següent premissa: Llengua és igual a Cultura i basant-se en açò es consagra el silogisme següent: Si tot el que parla català és català i els valencians parlen català, la conclusió serà que, els valencians són catalans i catalana puix serà la seua cultura”.

Emilio Attard i Enrique Monsonís (UCD), (Vicente Ramos en De Albiñana...), nos diu: “Escoltem al segon: tenim una raïl catalana en el nostre orige i en el nostre idioma;... «el valencià és una variant del català»;... les campanyes anticatalanistes són “confessionistes i disgregadores”.

El valencianisme també ha tingut el seu mig de comunicació a través del Grup d'Acció Valencianista (GAV), una organisació totalment valencianiste, que en la seua revista interna "Som" reconeixen ser els autors el 9 d’octubre de 1977, de la crema de la bandera preautonòmica  inventada pel consell i, penjada en el balcó de l'Ajuntament de Valéncia.

Des de l'any 2005, el valencianisme ha segut acusat falsament per diferentes forces polítiques pancatalanistes i nacionalistes d'atentar contra les sèus del BNV en Valéncia i en unes atres localitats, aixina com també els atentats que es varen perpetrar en la casa de Joan Fuster i de Manuel Sanchis Guarner que mai es va provar això....

La postura unitarista de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua serà refrendada en un dictamen aprovat per unanimitat el 9 de febrer de 2005 (Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià), en el que s'afirma que «la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears, i el Principat d'Andorra.» Este últim dictamen serà assumit per la Generalitat Valenciana i per la totalitat de les forces polítiques en representació en el Parlament valencià.

¿Cóm es va conseguir que en el nostre Estatut d'Autonomia es reconeguera l'Idioma Valencià?

Sense dubte, l'alvertent llingüístic del moviment valencianiste és la seua traça més definitòria tal i com assumixen els principals diccionaris valencians.

Per oposició a la caracterisació per Joan Fuster dels valenciaparlants com a pertanyents a la nacionalitat catalana, els valencianistes advocaran per un us idiomàtic del valencià, i rebujaran les unitaristes Bases de Castelló, de 1932, per a optar per les diferents normatives ortogràfiques diferenciades del català propostes per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana a partir de 1978. Este procés s'iniciarà en l'ensaig de Miquel Adlert En defensa de la llengua valenciana: perqué i cóm s’ha d’escriure la que és parla (1977), i els protagonistes del mateix seran el propi Adlert i el poeta Xavier Casp, els qui varen evolucionar durant els anys 70 des d'una postura unitarista inicial.