En l’articul anterior, hem analisat la cita d’al-Razi, que es una de les dos en que certa gent es basa, per a mantindre que Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Hem vist que res es diu de destruccio alguna, a banda d’existir elements que qüestionen la seua autenticitat i veracitat. En el pressent articul, li toca tanda a la cita d’al Udri.
Havent vist la multitut de fets que donen mostra de l’autonomia politica i militar valenciana durant l’emirat de Cordova, anem a estudiar lo que ocorregue en el periodo de govern d’Abd al Rhaman III, durant el qual tot apunta a que eixa autonomia es va vore debilitada. Moltes noticies nos donaran conte de l’autonomia anterior.
En l’articul anterior hem constatat l’autonomia politica de que gojà el territori valencia des de l’any 713, en els inicis de l’invasio musulmana, fins al 822, any de la mort d’Abd Allah a qui dien “el Valencià”, tot en relacio a lo que escrigue Guichard de que “La región de Valencia no parece haber estado sometida, sino de forma muy episódica, al poder emiral durante los dos primeros siglos de su historia musulmana”. En la p 380 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” Guichard continua dient de la Cora de Valencia que fon “Ocupada definitivamente por las fuerzas omeyas en los años 924-929…”. En el present articul estudiarém els fets succeits entre la mort d’Abd Allah, i aquells que pogueren ser l’orige del final d’eixe regim d’autonomia que coincidi sensiblement en l’inici del califat de Cordova, califat que tingue una duracio inferior a un sigle i que donaria pas a les taifes del s. XI, que supondrien un regim, d’independencia.
Guichard en la p 378 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” expon que “La región de Valencia no parece haber estado sometida, sino de forma muy episódica, al poder emiral durante los dos primeros siglos de su historia musulmana”. Dedicarém el present articul, a l’estudi d’eixa autonomia, sense dubte important en la configuracio-consolidacio d’un territori i d’un poble: el poble valencià.
En l’articul anterior hem vist, que el territori valencià formà part d’una especie d’estat cristia tributari dels musulmans, durant aproximadament el primer mig sigle de la dominacio musulmana, coincident en l’etapa del califat de Damasc. Aixo feu que el territori valencià i la seua poblacio iberorromana, es quedaren al marge d’eixa primera epoca caracterisada per convulsions internes i assentaments descontrolats de gent forastera. Dins de tot el periodo de dominacio musulmana d’Hispania-al Andalus, eixa fon sense dubte, la primera etapa d’autonomia del nostre territori.
En la primera part d’est articul hem vist que la major part del territori del pacte que Teodomir suscrigue l’any 713 en els invasors musulmans, es tractà de territori de ciutats valencianes. El pacte supongue el respecte dels musulmans a l’existencia d’un estat governat per cristians barata uns tributs. Hem conclos en la practica seguritat de que la ciutat de Valencia fon una de les ciutats del pacte. En esta part raonarém sobre les posibles raons d’esta inclusio, estudiarém la duracio d’eixe estat tributari i vorem com l’arqueologia confirma una transicio pacifica d’epoca cristiana a musulmana.
El pacte suscrit entre Teodomir, “Theudimer” o “Tudmir b. Abdus” i “Abdallaziz” o Abd al-Aziz b. Musà b. Nusayr (713-716), es el document hipanoarap mes antic conegut, datat en abril de l’any 713. Nos han aplegat distintes versions del pacte a traves d’al-Razi (889-955), al-Udri (1003-1085), ad-Dabbi (¿?-1203), al Garnati (1297-1359) o al Himyari (¿? -1494). Emilio Molina López, en “Noticias geográficas y biográficas sobre Tudmir”, diu que l’oriolà al-Rusati (1074-1147), pot ser la “font i modelo” de les tres ultimes. Recordem que al-Rusati, nos conta en “Kitab iqtibas al-anwar”, que el seu nom te orige en el romanç valencià, per provindre de l’apelatiu posat per una dida cristiana, a un antepassat que tenia una rosa en la cara. (vore “El romanç valencià o aljamia dels “ayam” valencians”).
¿Qué está gestándose tras el desasosiego institucional que estamos viviendo, con regiones ávidas de engullir a sus vecinas, con la aparición de castas (autonomías de primera, segunda y tercera categoría), y el chalaneo descarado de un gobierno tímido, que rehuye Ilamarse de España y utiliza eufemismos como "gobierno del estado o central"?
Todo indica, y quisiera equivocarme, que las regiones de España están reviviendo situaciones
similares a las que precedieron a enfrentamientos civiles. Vean qué ambiente reflejaba un texto redactado en vísperas de la guerra de 1705: "Iban de camino por Cataluña, unos soldados espanyoles (sic), cada cual de su nación: Julián Pérez, castellano hijo de Madrid; Antonio Munyos, andaluz; Diego Carranza, aragonés; Francisco Vives, valenciano; y Juan Roca, catalán". (Luz de la verdad en favor de Catalunya; Bib. Universidad de Barcelona. Ms. Y 36, año 1701 ).
En l’articul anterior, hem vist la relacio del papa Gregori IX en els cristians descendents dels iberorromans valencians que es trobaven en el nostre territori previament a la vinguda de Jaume I. Acabàrem dient, que els acatalanats que havien negat inclus la seua existencia, passarien a dir que es tractava de “quatre gats”. En el present articul, vorem ad eixos cristians valencians escampats per tot el territori valencià i conclourém que qui parle de “quatre gats”, es perque segurament no te moltes mes de quatre neurones.
El Libre dels Furs escomença en les següents paraules: «En lo any de nostre Senyor M.CC.XXXVIII. nou dies de Octubre pres lo Senyor en Iaume per la gracia de Deu Rey Darago la ciutat de Valencia».
El Libre dels Furs arreplegarà el sentit de la plenitut del poder real i el criteri patrimonial del "Regnum", aixina com de l'institució de les Corts. El Monarca va erigir a la ciutat de Valéncia, una vegada capitulada, en «Cap i Casal del Regne».
El rei En Jaume d'Aragó fundà el Regne de Valéncia como a tal -any 1239- i el configurà com a unitat política i administrativa, dotant-lo de lleis pròpies i distintes de les qui regien en els Regnes d'Aragó i Mallorca i els comtats catalans i articulant una serie d'institucions de dret públic que permeteren, analógicament parlant, l'autogovern del Poble valencià.
