LA BATALLA DE VALÉNCIA (i XVIII)
EPÍLEC
Les senyes reflectides en les meues informacions i comentaris realisats sobre el desenroll, que en els anys posteriors al franquisme, es varen produir com a conseqüència de la democratisació de la política espanyola, són un reflex -molt reduït, puix podria ser més exhaustiu, pero per a l'objecte d'est estudi crec són suficients- de la situació social i política en la que es va consensuar per les forces polítiques el nostre Estatut d'Autonomia.
En motiu del nomenament d'Adolfo Suárez com a President del Govern espanyol, comencen a créixer com a bolets els partits polítics en la nostra terra, la majoria d'ells dins de les llínees pancatalanistes disfrassats de “valencianisme”. Incloc en estos sectors els partits centralistes: Aliança Popular, Partit Socialiste, Esquerra Unida, Unió de Centre Democràtic i alguns atres d'escassa significació entre els votants com pot ser Força Nova.
La carrera per conseguir els més importants llocs governatius comença en la formació del “Plenari de Parlamentaris”, que seria l'encarregat de confeccionar el proyecte d'estatut de la Comunitat Valenciana -País Valencià dien absolutament tots ells- i la traïció es consensua en contra del poble valencià que vares agarrar en part -molt reduïda per cert- en estupor davant els manifecejos dels politicastres sobre els que va recaure esta tasca.