BENIDORM FEST: inevitable i ineludible
I
No soc eurofan(atic) ni ho he segut mai. No soc dels que s’assenten religiosament davant de la tele i es ‘papen’ tot el programa i continuen dies despuix el debat sobre l’injusticia comesa en Espanya (per la mala classificacio) i el favoritisme mutu entre països d’algunes regions.
Enguany he vist les semifinals i la final. Era distint sent lo mateix. Hi havia bon nivell, novetat en les propostes i molta moguda. A mi m’agradaven les cançons d’Unique (festivalera i diversa sexualment) i de Paloma Blanca (elegant i ben interpretada). La fortuna (el jurat i la gent) no m’ha fet cas i ho he acceptat deportivament i no tinc rets socials (¡per sort!).
En la final, fon determinant el pes del jurat (disponia del 50% de la puntuacio) i guanyà Chanel (festivalera, apegadiça i en molt bona misse en scène); front al public (otorgava l’atra mitat: 25% demoscopicament i 25% telematicament), que preferia principalment a Tanxugueiras (unes pandereteres –pandereteiras– potents i periferiques; molt be per la llengua gallega –ni portuguesa ni gallegoportuguesa– i pel recòrt a l’asturiana, pero mal per l’oblit de la valenciana i l’aragonesa) i a la que pareixia tindre mes paperetes, Rigoberta Bandini (descarada, desafiant, reivindicativa i fallera).